26/09/2023

Dialogar perquè sí

3 min
L'hemicicle del Congrés de Diputats el 26 de setembre, minuts abans del debat d'investidura del popular Alberto Núñez Feijóo.

Suposem que en les passades eleccions legislatives del juliol, el PP o el PSOE haguessin obtingut el nombre suficient de diputats per poder governar en solitari, o bé fer-ho amb pactes estables i ideològicament còmodes. Convé recordar que no estem plantejant una quimera, sinó una possibilitat real (ara no desviarem absurdament el tema cap a la qüestió del bipartidisme, perquè això és un article, no una tertúlia radiofònica). En aquestes circumstàncies, ¿algú podria imaginar-se un acostament dialèctic, ni que sigui a nivell de mínims, entre el PP i ERC o Junts, o entre el PSOE i Bildu, posem per cas? La interpel·lació és retòrica, òbviament: es respon sola. La següent pregunta, en canvi, mereix més atenció, malgrat que s'assembli a l'anterior: més enllà de la cosmètica estratègica i del quedar bé tàctic, ¿tindria algun sentit polític que un partit amb majoria absoluta dialogués en profunditat i de manera periòdica amb formacions que en aquell moment fossin aritmèticament irrellevants? Consti que la cosa val també per al Parlament català i per a qualsevol cambra de representants imaginable.

Començo per les raons del no. Alguns argumentarien que això ja passa als Parlaments de manera natural, i que per aquesta raó s'anomenen precisament parlaments. Uns altres potser dirien que la funció d'un Parlament és dialogar amb la finalitat de poder legislar, no dialogar perquè sí. I encara hi hauria, en tercer lloc, algú que objectaria que un diàleg d'aquestes característiques només beneficiaria els grans partits: n'oferiria una imatge en el millor dels casos magnànima i, en el pitjor, condescendent. Penso que les tres consideracions resulten raonables, tant per separat com en el seu conjunt. Tot i així, soc del parer que el diàleg incondicional, gratuït, el diàleg perquè sí, és inseparable de la idea abstracta de democràcia. La codificació institucional de la democràcia té una lògica i unes inèrcies, mentre que l'esperit democràtic en té unes altres; però això no significa que no calgui fer cap esforç perquè puguin arribar a confluir.

En el fons del fons, en essència, la democràcia és una modalitat de reconeixement. En efecte, escoltar els altres per prendre decisions polítiques és reconèixer no només que tenim els mateixos drets com a ciutadans sinó també la mateixa dignitat com a persones. El límit d'aquest reconeixement coincideix amb el qüestionament o la negació, en un sentit o en un altre, d'aquesta dignitat. Heus aquí l'única línia vermella del diàleg, i no és una ratlleta qualsevol, evidentment. Un dels referents de la democràcia liberal moderna, els Estat Units, ha estat –i potser continua estant– molt a prop d'una confrontació civil a gran escala perquè, entre altres coses, hi ha formacions que no reconeixen els adversaris polítics com a "americans vertaders", sinó com a versions imperfectes d'un ideal imaginari. Aquest és un exemple entre milers; el cito només per la visibilitat que ha tingut recentment. La majoria de conflictes, sigui dit de passada, parteixen d'un mecanisme mental semblant.

Napoleó va encarregar al seu ministre de Correus, el comte de Lavalette, que parés bé l'orella i l'informés de possibles canvis o fluctuacions en l'opinió pública de l'època. Lavalette fou, doncs, el precursor de les prospeccions demoscòpiques modernes. Fixem-nos, però, que en aquest cas no parlem d'una política de reconeixement sinó de mer coneixement, i amb una finalitat purament instrumental que no tenia res a veure amb l'esperit democràtic. L'únic diàleg polític o ideològic que es justifica per si mateix, èticament, més enllà de la lògica partidista i l'aritmètica parlamentària, és aquell que busca aprofundir aquest reconeixement. Per raons òbvies, entre iguals o entre molt semblants, l'aproximació dialògica no té gaire sentit: és un tràmit. El dificil és seure a parlar amb gent amb qui sabem del cert que no ens entendrem, ni arribarem a cap acord que no sigui un sargit efímer, ni recorrerem cap camí plegats, ni engegarem projectes comuns. La partitocràcia, que ara mateix és la patologia més greu de les democràcies consolidades, fa que aquestes polítiques de reconeixement siguin percebudes gairebé com una excentricitat. La normalització cunyadista de la histèria verbal en els debats polítics de les xarxes socials fa la resta.

M'agradaria pensar que la serenitat i la contenció poden arribar a esdevenir un ideal polític, ni que sigui per la via de l'estètica; i que dialogar perquè sí, sense alçar gaire la veu i en un context que no té per què ser públic, pot arribar a ser interessant i profitós.  

Ferran Sáez Mateu és filòsof
stats