Dos dies de revolució social (?) (1932)
Peces històriques
Del reportatge interpretatiu de Domènec Pallerola, Domènec de Bellmunt (Bellmunt d’Urgell, 1903-Tolosa de Llenguadoc, 1993), a La Rambla (25-I-1932), diari republicà, liberal i catalanista, dirigit llavors per Carles Capdevila i Recasens (Barcelona, 1879-1937). Avui fa anys de l’inici de la vaga general revolucionària a les poblacions industrials de les conques del Llobregat i del Cardener.
[...] “Por el comunismo libertario”. Després d’aquest toc de sirena que havia baixat de Fígols donant el senyal de la revolució, el pla convingut era que Sallent proclamés el triomf del comunisme llibertari i de la Revolució social. A aquest segon avís tots els sindicats de les conques del Cardener i del Llobregat secundarien el moviment apoderant-se dels Ajuntaments, incautant-se les armes dels Sometents i fent hissar a tots els pobles la bandera vermella. El delegat de Sallent ja tenia les proclames a punt, redactades amb una sintaxi de revolucionari previsor, però susceptibles de fer el seu efecte entre la massa obrera que treballa en la incipient explotació de les mines de potassa sallentines. A Sallent, doncs, el Comitè revolucionari entrà en funcions i no trobà cap resistència. Els elements més destacats del Sindicat, tots de la FAI, s'apoderaren de les armes del Sometent, assaltaren el polvorí de la mina i hissaren la bandera vermella després de fer públic amb tots els honors revolucionaris del cas, i davant l'astorament general de la població, el ban que proclamava el "Comunismo libertario". […] He llegit aquests dies que hi ha obrers esclaus i que els fets de les conques del Cardener i del Llobregat són explicables com una explosió d'aquesta esclavitud que es subleva. Error! Error!... És no conèixer les ribes fluvials de l'alta Barcelona i és no conèixer absolutament res del que ha passat aquests dies, que és ni més ni menys el que hem explicat aquí. No hi ha tals esclaus. La població fabril de les simpàtiques colònies de la conca del Llobregat, Vilafruns, Can Vinyes, Ametlla de Merola, Can Vidal, Can Pons, Can Riera, Viladomius, Monegal i Rosal, fins a Berga, ha estat totalment al marge dels esdeveniments revolucionaris. Les famílies que habiten aquestes colònies estan en condicions infinitament superiors, des del punt de vista econòmic, a les famílies obreres de ciutat. Són filadors i teixidors de tradició hereditària. Treballa tota la família a la fàbrica. Viuen a les cases de la colònia, amb més comoditat que a ciutat, i deixant de banda aquelles millores socials que han aconseguit i de les que aspirin a aconseguir, ningú no se sent esclau, ni molt menys. Se’n senten més els obrers de Barcelona: aquests són esclaus dels lloguers, de l'inquilinat, de la carestia de les subsistències, dels tramvies i autoòmnibus, dels espectacles, de les malalties més freqüents i més cares... L'esclavitud m'he convençut que és una altra, molt més perillosa per a la República: l'esclavitud no a un patró inhumà, que ja no és gaire freqüent, sinó l'esclavitud de la coacció —browing!— a les organitzacions obreres irresponsables que organitzen vagues revolucionàries estúpides que perjudiquen els obrers, els patrons, la tranquil·litat pública i l'economia del país. [...]
