11/03/2021

La dignitat / La derrota

3 min
Disponible en:

La dignitat

Carme Forcadell en una imatge d'arxiu.

L’endemà que els presos polítics tornessin a la presó d’homes de Lledoners, he tingut la sort de trobar-me la Carme Forcadell en un acte literari petit, amb poca gent, distància social i paraules educades. La mascareta ha fet, fins i tot, que algú no la reconegués d’entrada. Ella, discreta i elegant, s’ha quedat en segon pla. Els aplaudiments, que sovint sonen a consol i ànim per als presos quan són de permís, en aquesta ocasió no han estat per a ella. Se’ls ha quedat tots la Maria Barbal així que ha posat els peus a la sala d’un hotel de Núñez i Navarro que acaba de reobrir. Fa poques hores que ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i aquest és un dels pocs premis literaris del país que es felicita de cor, sense un bri d’enveja. Barbal i Forcadell se saluden i ja no se separen. Estan bé juntes, enraonen i parlen baixet. Assegudes de costat tenen un aire, alguna cosa en comú. Per a una, la justícia literària ha arribat quan potser començava a pensar que els reconeixements li passarien de llarg. Per a l’altra, la injustícia es perpetua. Què hi fa a la presó la presidenta del Parlament, quan hauria de ser a casa seva, com tota la resta de membres d’aquella mesa? 

Amb ella recordem la primera vegada que vam parlar. Va ser en directe, al plató de l’Àgora de TV3, el 2012. Venia a explicar la creació d’una organització que es diria Assemblea Nacional Catalana. Així que Catalunya fos independent, es dissoldria. “Han passat nou anys i, per a mi, sembla que n’hagin passat trenta”. No només els tres anys de presó se li han fet llarguíssims sinó que, amb una serenor que esgarrifa, m’explica que el dia a dia a la cel·la no s’acaba mai. És conscient que així que el Suprem els torni a revocar el tercer grau, ella i la Dolors Bassa tornaran a dintre i no en sortiran fins al juliol. Una altra primavera a la foscor. La seva mare, que en té més de 90, li ha dit que quatre mesos li semblaran quaranta anys. I no s’equivoca. 

La derrota

Inés Arrimadas en una imatge d'arxiu.

Després de les últimes nits electorals, un grapat d’analistes presumptament ben informats ens van dir que Ciutadans no trigaria a dissoldre’s dins del Partit Popular. Després dels darrers fracassos taronges a les urnes tant a Espanya com a Catalunya, ens asseguraven que aquest era el destí inequívoc del partit d’Inés Arrimadas. Però dimecres, de cop i volta, va semblar que tots aquests pronòstics se n’anaven en orris. La guerra entre el PP i Cs va convertir el mapa d’Espanya en un grapat de fogueres que, aquí i allà, encenien autonomies d’aquelles on semblava que mai no hi passava res. De Múrcia a Madrid, de Madrid a Castella i Lleó... I els incendis, enduts pel vent dels egos, es continuen propagant cap allà on hi havia estratègies comunes de la triple dreta, com ara Andalusia. Francament, i a mi què? Ja s’ho faran. No m’interessaria gens ni mica, si no fos perquè es tornarà a complir allò que dos es barallaven i el tercer va rebre. És a dir, l’horitzó d’unes noves eleccions, ni que sigui a la Comunitat de Madrid, farà que novament el PSOE posi fre a tot el que soni a afavorir els líders independentistes que són a la presó. No només la tramitació de l’indult continuarà en via morta, sinó que qualsevol projecte de llei que pogués semblar que blanqueja els sediciosos també quedarà aparcat. Malauradament, mai no hi ha voluntat real d’arreglar res sinó de fer-ho veure en funció de les necessitats electorals. Quan convé potenciar Salvador Illa com a candidat, des de la Moncloa es filtren unes coses que, a l’hora de la veritat, sempre queden en paper mullat. Ni allò que es negocia a l’ombra no es compleix. Se’ls va dir que després de les eleccions de Catalunya hi hauria un gest... Però les eleccions es van retardar un any, per la pandèmia. I, quan finalment s’han celebrat, Madrid en farà unes altres i els qui havien de complir la paraula ara tampoc s’atreviran a fer res. La venjança de l’Estat mai no es podria complir sense la complicitat necessària del partit del poder. 

Xavier Bosch és periodista i escriptor

stats