La fi del diner barat
És la fi de més d’una dècada marcada pel diner gratuït. La recent pujada de mig punt del tipus d’interès per part del Banc Central Europeu queda avui poruga al costat de l’anunci de la Fed d’un increment de tres quarts de punt i que situa el preu del diner al 2,5%. L’objectiu és refredar l’economia i que la inflació baixi fins a marges raonables. La primera pregunta que sorgeix és: quant caldrà augmentar el preu del diner per aconseguir aquest resultat? I la segona: quin en serà l’efecte col·lateral?
Com no podria ser d’una altra manera, les pujades del tipus d’interès es fan de manera progressiva, amb la difícil tasca d’arribar a un punt d’equilibri que permeti refredar l’economia evitant entrar en recessió o, almenys, en profunda recessió. Els Estats Units, que van començar abans en aquest camí, encara no han aconseguit estabilitzar la inflació, i no és cap secret que les pujades a la Unió Europea no han fet més que començar. Però no hi ha cap altra sortida. Una inflació elevada persistent és molt difícil de gestionar perquè s’entra en una espiral d’augment de preus que cada vegada costa més d’aturar.
Les conseqüències negatives més immediates són per a aquelles famílies amb hipoteques a tipus variable, que veuran incrementada la quota mensual, i també per a empreses endeutades que veuran els seus marges reduïts degut a l’increment de costos financers. A partir d’ara, les empreses posaran el llistó més alt a l’hora de decidir-se a invertir en algun projecte. A nivell de la Unió Europea, això pot anar en detriment del que es buscava amb la injecció de fons europeus per reactivar i transformar l’economia després de la pandèmia. Una part important dels fons públics europeus requereix un percentatge d’inversió privada, i l’augment de tipus d’interès posarà més entrebancs a trobar aquest finançament privat. Aquest és un dels motius pels quals el Banc Central Europeu està actuant més tard i amb més moderació. Mentre la inflació ha estat localitzada en l’energia i matèries primeres, els governs han pres mesures pal·liatives amb el desig que passés el temporal, però ara ja s’ha constatat que la inflació subjacent –aquella que treu de l’IPC els elements més volàtils– també està augmentant. Perquè ens entenguem, l’augment de preu de les nits d’hotel o de les begudes alcohòliques no respon només a les pujades dels elements volàtils, i això ha fet saltar els senyals d’alarma.
Sobre el valor dels tipus d’interès, recomano una lectura per a aquest estiu que explica les bondats que el preu del diner augmenti. L’ofereix l’historiador Edward Chancellor, que repassa l’evolució dels tipus d’interès al llarg de tota la història –molt més antiga del que pugui semblar– i mostra com els interessos baixos generen bombolles artificials d’actius que en realitat no tenen el valor que se’ls atribueix. Segur que tothom en pot comentar alguna: les tulipes holandeses durant el segle XVII, els cromos de beisbol als Estats Units durant les dècades dels 80 i 90 o els segells filatèlics. Avui en dia aquestes bombolles són bàsicament de caràcter digital: podem parlar de criptomonedes o de la bogeria pels actius no fungibles (NFT) en format d’art digital venut per milions d’euros; fins i tot algú va pagar 400 dòlars per un enregistrament de 52 minuts de flatulències. Amb les pujades del tipus d’interès es comença a veure un canvi de tendència en el valor d’aquests inversions. Bitcoin, per exemple, va patir fortes davallades coincidint amb els primers anuncis de la Reserva Federal.
Amb la pujada del tipus d’interès, tenir diners al banc tornarà a oferir un petit rendiment als estalvis i serà una manera d’evitar invertir-los en determinades excentricitats i millorar l’eficiència d’allà on ha d’anar el capital. És a dir, en inversions que facin avançar l’economia real i aportin valor afegit. I, amb sort, seran inversions que impulsin una transició cap a l’economia verda.
