ABANSD’ARA

Barcelona’s diverteix... (1913)

D’Alomar (Palma, 1873 - El Caire, 1941), a L’Esquella de la Torratxa (3-I-1913), periodista a qui la Universitat de les Illes Balears dedica ara unes jornades. Peu de l’acudit de Josep Costa, Picarol (Eivissa, 1876 - Palma, 1971), adjunt a l’article: -Això de pescar deu ésser un divertiment ben tonto... -Encara n’hi ha un altre de més tonto: mirar com els altres pesquen.

Com a ciutats amoroses, en el directe sentit de la paraula -me digué el gran poeta- no en conec més que dues: Barcelona i Hamburg...

Aleshores vaig pensar en ma imaginària visió de Barcelona com a colomar de no sé quin paixà d’Orient, com a viver d’odalisques construït a les vores de la mar antiga dels pirates, [...] Barcelona’s diverteix us diu, amb la seva bavor de sensualitat floral, la Rambla nostra; ho respireu en la flaire d’etern femení que us sobta al pas entre l’aldarull de les grans vies, us ho xiuxiueja a l’orella la cançó immaterial de totes les coses, mentre, a l’hora dolça del crepuscle, Venus cintila allà dalt, entre dos fogars elèctrics. [...] Barcelona’s diverteix, un poc a la manera del sultà qui sent trucar l’enemic a les portes del serrall, o, com Lluís XV, sobre l’anunci del diluvi proper. Barcelona’s diverteix, i aquesta opulència refinada d’epicureisme està a punt de donar-li una anomenada internacional, compensadora de l’altra anomenada, la tràgica i dolorosa, [...] Barcelona atreu les torxes d’amor a la ronda metropolitana dels seus plaers. [...] Si Barcelona encunyés medalles i monedes, en el revers hi hauria la nuesa al·legòrica del seu refinament; però en l’anvers s’hi veuria la ruda i atlètica nuesa del tors d’un treballador. Vulcà i Venus, lo de sempre; la forja i el tàlem. D’aquest equilibri es fa, amics meus, l’encant indefinible de la nostra metròpoli, sensual i mercantil com la seva estirp cartaginesa. Talment és nascuda, com una flor, sobre les runes del seu temple d’Hèrcules. Tu, viatger, que vens per primera volta a la nostra casa i no coneixes, de nosaltres, més que aqueixes formidables contraposicions de noms que es diuen Montjuïc i la Rambla de les Flors, com un temps se digueren Ciutadella i Gràcia; quan travessis, amorejant i distret, aqueixes Rambles bulevardesques, sentiràs -si n’ets digne- l’ànima doble de Barcelona en dues transfiguracions que et sobtaran al pas: l’obrer, ple de destinacions tràgiques, mixtes de fundador i de màrtir, i la Temptadora, plena d’irradiacions i de promeses... I aleshores comprendràs que, tal volta, l’encant de Barcelona és el d’una tenda de guerra, on es passa una deliciosa nit d’amor en la vetlla de les batalles...

Més continguts de