01/04/2022

El dolorós trajecte de l’Amin

2 min
Captura del film d'animació 'Flee'.

Movistar+ ha estrenat Flee. Un film meravellós nominat a tres Oscars: millor pel·lícula d’animació, millor pel·lícula documental i millor pel·lícula de parla no anglesa. Semblava que se n’havia d’emportar com a mínim un, però els creadors van marxar de la festa de Hollywood amb les mans buides. Tenint en compte el context de guerra en què ens trobem, semblava el film ideal per premiar. Per la qualitat de la proposta, per la seva originalitat i per la delicadesa amb què tracta una qüestió que cada vegada ens resulta més quotidiana als informatius: el drama dels refugiats. 

Flee és el relat que l’Amin fa del seu periple d’infància i joventut. Als anys 80, quan era un nen, va haver de marxar amb la seva família de Kabul amenaçats pels talibans. Semblava que la seva vida podria recomençar de nou a Moscou, però només era l’inici d’un llarguíssim i penós trajecte que duraria tota la seva adolescència. ¿Com s’explica que una pel·lícula d’animació per a adults sigui a la vegada un documental? Aquí rau la singularitat de la proposta. La història de l’Amin –un nom fals per protegir la identitat del protagonista– és real. De fet, el mateix director del film, Jonas Poher Rasmussen, s’incorpora com a discret interlocutor a la trama d’animació per donar context al cas i aclarir el seu vincle amb l’Amin. És una manera també de transmetre com la pel·lícula serveix de catarsi per alliberar els fantasmes i els traumes del passat. “Què significa per a tu la paraula llar?”, li pregunta Rasmussen al seu protagonista. I aquest és el punt de partida. El procés acaba esdevenint dolorós però terapèutic. 

El contrast entre documental i animació acaba diluint-se. L’animació permet plasmar i arribar a racons de la memòria, fins i tot als records més sinistres i angoixants, on una càmera no hauria pogut tenir mai accés. Encara que no sigueu aficionats a l’animació, en aquest cas la història t’arrossega com a espectador d’una manera tan potent que acabes penetrant en aquest llenguatge amb facilitat. I davant d’una trama tan devastadora, l’animació et permet agafar una mica de distància sense perdre l’emoció. De tant en tant, la pel·lícula incorpora imatges d’arxiu reals per mantenir viva la percepció de veritat.

Flee és una història personal però és inevitable percebre-hi el rerefons de denúncia social: les seqüeles psicològiques de la vida dels refugiats a llarg termini, fins i tot quan han pogut establir-se de manera legal en un país, trobar una casa i crear nous vincles; com la política i els règims dictatorials acaben filtrant-se en la intimitat de les persones fins a límits insospitats. La vida de l’Amin és tràgica però la pel·lícula no et deixa destrossat precisament per la seva sensibilitat. El seu final, delicat i bonic, és tan poètic, respectuós i esperançador, que penses que acompanyar l’Amin en una part del seu llarg trajecte ha valgut la pena.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats