Les dones paguen els plats trencats de la crisi
La crisi no ha sigut igual per a tothom. Si cada cop queda més clar que les classes mitjanes han sigut les que més l’han patit i els pobres s’han fet més pobres i els rics més rics, ara sabem que, en termes de gènere, les perdedores són clarament les dones. En dos dies s’han fet públics dos estudis que reforcen aquest greuge comparatiu de gènere. D’una banda, l’Indicador d’Igualtat de Gènere fet per la Cambra de Comerç de Barcelona ha detectat una nova “pobresa femenina” de dones formades, amb fills i que viuen soles. De fet, el risc de pobresa entre les dones ha passat del 8,9% al 13,1% des del 2005. Més dades: les dones tenen el 56% dels títols universitaris però un 22% dels seus contractes són a temps parcial, quan en el cas dels homes només ho són el 7%. I si aquest estudi fa èmfasi precisament en dones de classe mitjana amb perill de caure en l’escala social, ahir es va fer públic un treball de l’escola de negocis Eada i la consultora ICSA que posa el focus en les dones directives. Si el 2008 les dones que ocupaven llocs de comandament a les empreses eren un 19,5% del total, ara només són l’11,8%. En termes salarials, també hi surten perdent: el sou mitjà d’un directiu a Espanya és de 80.000 euros anuals, per 68.100 en el cas de les dones, una diferència que es manté enquistada. O sigui, que les dones que aconsegueixen arribar al cim d’una empresa cobren de mitjana un 17% menys que els homes.
La conclusió d’aquests dos estudis és que el col·lectiu femení està pagant un preu més alt pels plats trencants de la crisi econòmica. Si fins al 2007 s’havia entrat en una dinàmica de correcció en les diferències salarials i en l’increment de la presència de dones, això s’ha estroncat. En el terreny laboral és evident. I en alguns camps l’estancament ve de més lluny: per exemple, la minsa presència de dones en les càtedres universitàries de Catalunya és anterior a la crisi. Avui n’hi ha 329 enfront de 1.239 homes, un 73% menys, un percentatge que no ha variat des del 2005. Tot plegat mostra que som davant d’un problema estructural que no ha fet sinó agreujar-se els últims anys.
