Doneu-me xampany, doneu-me xampany...

Al principi de tot de la pandèmia recordo que es va fer una festa universitària adaptada. T’hi havies d’inscriure, no hi podia haver alcohol, els professors vigilaven i havies de ballar amb distància de seguretat. Hi va anar la corresponsal de Catalunya Ràdio per explicar que no hi havia anat ningú. No era il·lusionant. Hi penso perquè diuen que per la revetlla es podrà anar a la platja, però sense música ni alcohol. Home. No és una nit per fusionar-se amb el cosmos. “Doneu-me xampany, doneu-me xampany, que és la nit més curta i el dia més llarg”, cantava el mestre en aquella obra mestra.

Els que van a la platja durant la revetlla és perquè no tenen terrat o jardí, o el terrat o el jardí està ocupat pels boomers vacunats amb Pfizer. Anar a la platja a mirar els petards sense poder libar té tanta gràcia com veure el piromusical per la tele. Sant Joan és la meva festa preferida. Hi ha vestits de flors, calor, bombolles a dojo, perquè és la nit de les bombolles, el soroll llunyà de la pirotècnia, l’ànsia perquè es faci de nit, tant que costa, la coca, coses bones per menjar (jo portaré truita, jo portaré pa amb tomàquet...) i les iaies piripis. Si obriu les platges, deixeu que la gent s’endugui el que vulgui per beure. I si no, no les obriu i la gent ja beurà en altres llocs. Cada any hi ha espectacles lamentables de borratxos dormint la mona a la platja, sí, però és una nit. Hi ha nits, com aquesta o la de Cap d’Any, que fan de Carnestoltes per a molta gent. Venim d’una Quaresma llarguíssima, fa un any que no sortim a fer una cosa tan burra i tan necessària, tan alegre i tan absurda com sortir a ballar. Que ningú pateixi per si els borratxos de la platja es comencen a abraçar entre ells. Lligar no és tan fàcil.

Empar Moliner és escriptora