07/02/2015

Dos milions de Quixots

2 min
La força del procés radica en la massa organitzada, cristalitzant en forma de V o acudint a votar de forma multitudinària en la consulta del 9-N.

LA GENT. 'Santiago Vidal, ¿víctima o heroi?' es preguntava dijous passat el programa '.Cat' de TV3. La figura de l’heroi solitari -com la del culpable solitari- té un gran predicament en la història dels conflictes humans. Però a Catalunya presumim que el procés ha estat una obra col·lectiva. El sobiranisme no té un Pablo Iglesias, té l’ANC; els líders van tots darrere, i quan hi ha hagut intents de personalització de l’èxit, com va fer Artur Mas el 2012, no van rebre el premi esperat. Això no vol dir que no es valorin les actituds quixotesques, sobretot si tenen un cost personal, com és el cas del jutge Vidal i la seva poc ortodoxa manera d’iniciar un procés constituent. Però la força del procés radica en la massa organitzada, cristalitzant en forma de V o acudint a votar de forma multitudinària en la consulta camuflada del 9-N. Dit això, és evident que un gran poder comporta una gran responsabilitat, com bé saben els superherois. I si el camí cap a la independència està en mans de la ciutadania, els danys col·laterals també s’hauran de socialitzar.

PRESSIÓ. Fem molt bé de pressionar CiU, o de pressionar ERC perquè pressioni CiU, perquè al cap i a la fi un procés polític s’ha de materialitzar en decisions polítiques. Però hem de tenir present que, en un cert moment, la pressió recaurà també sobre els ciutadans. Si la Generalitat decideix exercir la sobirania i entrar en col·lisió amb la legalitat constitucional, la seva primera obligació serà governar -és a dir, manar i fer-se obeir-. Com és de suposar, el govern espanyol farà el possible per impedir-ho. I en aquell moment serem nosaltres, els administrats, els que sentirem en pròpia carn tota la pressió d’un conflicte institucional. ¿Estem preparats per quan arribi aquest moment? Per esmentar un exemple que tots tenim al cap: la hisenda pròpia que teòricament està bastint la Generalitat no tindrà cap valor -cap- si no té la capacitat de recaptar els nostres impostos. Això vol dir instar-nos a pagar a la hisenda catalana (com ho faria qualsevol estat) i protegir-nos de les previsibles represàlies de la hisenda espanyola.

CÒMPLICES. Els que hi entenen diuen que aconseguir tot això, sense ser un estat, és molt difícil. Però fer un estat sense recaptar és encara més difícil. Heus aquí la paradoxa que ens tenalla. Per tant, tard o d’hora la situació dependrà del voluntarisme dels contribuents catalans. Segur que molts d’ells no en voldran saber res, de la hisenda catalana; els uns per rebuig ideològic, i els altres per prudència o per por. Tot i que les represàlies les rebrà el país sencer, de la mateixa manera que el dèficit fiscal crònic no distingeix entre sobiranistes i unionistes. Aconseguir que una part substancial de la població (tots els que van votar sí-sí el 9-N, per exemple) es faci còmplice de la sobirania fiscal ja seria prou per generar un conflicte descomunal -el conflicte necessari perquè les aspiracions catalanes siguin tingudes en compte-. Però per arribar fins aquí, per esdevenir un exèrcit de Quixots, tots hauríem de tenir clar que el govern català va a totes, i que en nom nostre farà front als gegants.

stats