Opinió 07/10/2013

El dret a l'habitatge: de la consigna als fets

Manel Rebordosa Costa-jussà
3 min

Al'abril farà deu anys de la creació del fallit ministeri d'Habitatge per part del govern Zapatero. La història d'aquesta institució, difunta ara fa tres anys amb a penes 6 anys de vida, és prou il·lustrativa de fins a quin punt l'administració d'aquest país, en matèria d'habitatge, està limitada pels poders fàctics i en depèn.

Si retrocedim al 2004 -en plena bombolla immobiliària- les esperances que molts joves -i no tan joves- van dipositar en la nova institució es van veure frustrades des de l'inici. Prioritzant en principi l'accés a l'habitatge dels més joves, el ministeri va constatar que era absolutament incapaç de proposar mesures legislatives que fessin baixar els preus de l'habitatge o de proposar alternatives al model de l'habitatge en propietat. Les poques iniciatives promogudes o bé van ser eliminades d'arrel -potser per absurdes o irreals, només cal recordar la polèmica sobre els minipisos- o van ser un fracàs per falta de suport legislatiu, com la Societat Pública del Lloguer. Com a alternativa, el ministeri va acabar funcionant com una immensa màquina de fer diners per a les constructores, els bancs i el sector immobiliari en general. Així, per exemple, va aprovar ajudes com la famosa renda bàsica d'emancipació, que en lloc de frenar l'alça progressiva dels preus de l'habitatge va permetre que continuessin pujant probablement molt més enllà del que el mercat hauria pogut pagar sense diners públics.

Però el moment més trist de la història va venir sens dubte el 2010. Si el 2004 el problema que havia motivat la seva creació eren les dificultats per a l'emancipació dels joves, el 2010 el problema més greu de la societat espanyola en matèria d'habitatge havia passat a ser, sens dubte, els desallotjaments, amb quasi 100.000 execucions hipotecàries en un sol any, més del triple que el 2007. Precisament quan l'expulsió de la gent de les seves cases havia derivat en una situació d'emergència nacional, l'Estat va decidir que no feia falta un ministeri que protegís el dret a l'habitatge dels ciutadans. Per a molts va ser la prova definitiva que el ministeri havia nascut per inflar amb diners públics la bombolla immobiliària i que mai havia tingut cap altra competència real en matèria de dret a l'habitatge.

El primer dilluns de cada octubre es commemora a nivell mundial el Dia Internacional de l'Habitatge, un dret que a Espanya i a Catalunya està en hores baixes. El govern ha canviat de color i el ministeri de l'Habitatge fa temps que no és ni tan sols un record, però en vista dels fets sembla que el patró amb el qual es tallen les polítiques d'habitatge en aquest país és exactament el mateix. El desallotjament de milers de famílies de casa seva no és res més que la punta de l'iceberg d'una situació insostenible en què centenars de milers de famílies i joves han hagut de renunciar a la seva emancipació. Les úniques iniciatives legislatives del govern han estat fins ara limitar al màxim la dació en pagament per fer-ne una mesura marginal i desprotegir els deutors perquè sigui encara més fàcil actuar contra ells en cas d'impagament o litigi. La raó? Cal protegir els diners i la salut dels bancs. Exactament la mateixa raó esgrimida ara fa deu anys per no prendre mesures per limitar l'alça de preus i per evitar que la gent es veiés obligada a contreure hipoteques exorbitades si pretenia accedir al que, a la mateixa Constitució Espanyola, és qualificat com a dret bàsic.

La conclusió és senzilla: els ciutadans no són -ni han estat mai- al centre de les polítiques d'habitatge. Però a la vista dels fets ens podem preguntar: ¿ha existit mai realment una política pública estatal d'habitatge en democràcia? I és que a l'hora de la veritat l'única recepta vàlida sembla que és fomentar el mercat immobiliari mitjançant injeccions massives de capital i, de la manera més limitada possible, auxiliar temporalment aquells desafortunats que, per una raó o altra, són la millor prova que el sistema no funciona. Més enllà d'això, la pregunta sobre quines mesures pren l'administració per garantir que l'article 47 de la llei de lleis es faci efectiu rep i ha rebut (durant 10 anys) per resposta un senzill " Dios proveerá ".

stats