La dreta espanyola sempre hi torna
Un català que passa alguns dies de la setmana a Madrid i es belluga entre plantes elevades dels gratacels de la Castellana em comenta que al seu voltant es respira una ira anti Pedro Sánchez com si el president espanyol en funcions fos l'encarnació vivent de l'Anticrist.
La capital de l'Estat, no contenta amb xuclar els recursos de tots els territoris que la rodegen, intenta imposar-los el seu microclima solipsista i descarnadament nacionalista, amb l'habitual i pervers intercanvi de papers: els que trenquen són els que acusen de trencar, els que posen la bandera per sobre de la democràcia acusen els altres d'estar fent un Brexit i els hereus històrics d’un cop d’estat parlen de cop d’estat.
Però tot això no és nou. Si de cas, ara és corregit i augmentat per Vox, la fúria digital i el salt del catalanisme a l’independentisme, però es tracta un déjà-vu. Ja fa vora vint anys que a Rodríguez Zapatero li van fer exactament el mateix, quan va embrancar-se en l'aprovació d'un nou Estatut. Agitació als carrers, crispació als mitjans, invocacions a la Corona, algun soroll de sabres, barons socialistes ofesos i catalanofòbia desfermada, com tindrem ocasió de comprovar diumenge pels carrers de Barcelona.
Diu Feijóo que ha salvat la dignitat al no acceptar els vots de segons qui (de la relació entre la dignitat i anar de bracet amb Vox no en diu res), però en realitat, la dreta, més que coherència, està exhibint esclerosi, atrapada per un discurs antic, mentre Sánchez els trenca el ritme i la cintura i els desborda per l’esquerra. I per descomptat que Sánchez actua per interès, perquè la política és una combinació d’ideals i d’interessos (amb més parts d’interessos que d'ideals). O no va ser Aznar el que un bon dia va convertir ETA en el MLNV?
