La dreta italiana que ve
Itàlia podria ser dirigida aviat, per primera vegada en la seva història de postguerra, per un partit amb arrels en els detritus del moviment feixista de Mussolini. Si els Fratelli d'Italia (Germans d'Itàlia) acaben al capdavant de la coalició de govern, com sembla probable, la política europea canviarà profundament.
Giorgia Meloni, la carismàtica líder dels FdI, ha estat acusada de "neofeixista", i tant els FdI com el segon membre de la seva coalició, la Lliga, han estat titllats de "populistes". Cap de les dues etiquetes l'encerten. Sí, aquests partits han aprofitat el descontentament que senten alguns votants i tenen una postura dura sobre la immigració i la seguretat. Però els Fratelli no busquen capgirar la democràcia liberal.
Les ambicions dels FdI són unes altres. Són conscients que la clau de l'èxit de les dues grans famílies polítiques d'Europa, els democristians i els socialdemòcrates, ha estat unes cultures polítiques i ètiques ben desenvolupades, i els Fratelli estan intentant establir unes bases similars per a la dreta, que els permetin guanyar i conservar el poder. Aquest és el principal repte al qual ha de fer front el pensament progressista.
Els objectius dels FdI s'estenen més enllà d'Itàlia; esperen remodelar la política europea. Meloni també encapçala el Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus, que inclou desenes de formacions d'extrema dreta, com ara Llei i Justícia, de Polònia, Vox, d'Espanya, i els Demòcrates, de Suècia.
¿Sobre quins pilars se situaria el nou edifici intel·lectual d'aquesta dreta? En una entrevista recent, Meloni va expressar admiració pel desaparegut filòsof britànic Roger Scruton, un conservador que no era ni feixista ni populista, i les opinions del qual, com les de Meloni, no es poden classificar clarament com a proestatals o promercats. Per a tots dos, el mercat lliure és una institució necessària, però el poder de monopoli ha de ser limitat per regulació.
Scruton tampoc s'oposava a la Unió Europea. Creia que era necessari un sistema de cooperació transeuropea, però que no havia d'afectar la sobirania nacional en les grans àrees importants. Així, una coalició liderada pels FdI no buscaria sortir de la UE ni de la zona euro. Els Fratelli més aviat veuen la UE com una confederació d'estats sobirans, en lloc d'apostar per una unió cada cop més estreta amb aspiracions a convertir-se en un estat semifederal. Nacionalisme i conservadorisme van de bracet.
En una entrevista del 2019, Scruton va explicar que, per a ell, el conservadorisme no consistia en fer que "les coses tornin" a ser com abans, sinó en "conservar-les", i que això no era una qüestió d'ideologia sinó d'amor. "Hi ha coses que estan amenaçades i te les estimes, de manera que les vols mantenir... Tenim una cosa, aquest país, les seves institucions i la nostra manera de ser, i és a això que ens aferrem".
Què estimen els europeus? Un dels punts de conversa de Meloni és que la nostra identitat la defineix la nostra comunitat. El sentit de pertinença, de pertinença social, és fonamental per determinar allò que "estimem" i per permetre'ns expressar-nos. Aquesta és la base de la llibertat.
Aquesta visió té orígens nobles, havent estat modelada per les idees dels més grans filòsofs, especialment Georg Wilhelm Friedrich Hegel, però també Karl Marx i Adam Smith. Però no necessàriament condueix al conservadorisme, ni vol dir que la identitat s'hagi de definir en termes nacionals.
La concepció de la UE dels FdI representa una ruptura brusca amb el passat: els líders italians, com els dels altres membres bàsics de la Unió, tradicionalment han donat suport a una integració més profunda, malgrat els desacords sobre el ritme i la manera de fer-ho. I és una ruptura que es produiria en un moment en què una cooperació més profunda –que inevitablement implicaria alguns compromisos sobre la sobirania nacional, com en l'energia i la política exterior– és molt necessària.
Gairebé tots els imperatius més urgents als quals ens enfrontem avui exigeixen algun tipus de capacitat centralitzada de presa de decisions i polítiques que tinguin en compte la naturalesa regional o global dels béns públics, com ara el clima, la salut, l'estabilitat financera i la seguretat energètica. Com a resultat, la superposició entre el lloc del poder de decisió i la política ha anat disminuint.
Dissenyar noves formes de governança que permetin la interoperabilitat dels diferents nivells de govern i donar veu a la societat civil, combinant així un enfocament de dalt a baix amb un enfocament de baix a dalt, és el repte clau que tenim avui, i no només a la UE. Al contrari, la UE es pot veure com un experiment en curs que pot ajudar a guiar els altres cap a un model eficaç.
Els nous conservadors l'encerten en una cosa: sense una societat europea, el projecte d'una "unió cada cop més estreta" descansa sobre una base fràgil. Però la solució no és aturar, i encara menys revertir, el progrés. Tot el contrari: hem de construir un sistema polític que pugui sostenir les institucions de governança europea.
Les forces conservadores com els FdI semblen decidides a fer el contrari. Tractant de "conservar" els sistemes existents i definir identitats per ètnia i religió, en lloc d'afiliacions polítiques i culturals més àmplies, el conservadorisme juga amb les pors de la gent i la divideix en lloc d'unir-la. Volen substituir la integració cultural i política per polítiques que exacerben la marginació dels grups vulnerables i no serveixen per afrontar reptes àmpliament compartits.
Si és cert, com afirmen els conservadors, que la visió funcional de la UE està destinada a fracassar, també ho és que allò funcional i allò polític interactuen ajudant a redefinir els contorns del sistema polític. En un món en constant evolució, una comprensió defensiva i estàtica de la comunitat conduirà inevitablement al fracàs econòmic i pot alimentar el racisme i el conflicte social.
No obstant això, és precisament aquesta comprensió el que sembla probable que modeli la governança al tercer país membre més gran de la UE. S'espera una ferotge batalla d'idees dins la UE, amb conseqüències potencialment greus per al procés d'integració. Per guanyar la lluita, els partidaris de la Unió no han de demonitzar conservadors com Meloni i tergiversar les seves opinions. Han d'afrontar les crítiques de cara i idear maneres creïbles de reforçar la política europea que hi ha d'haver si el projecte europeu té èxit.
Copyright Project Syndicate
