Dry Martini
Per una cosa que vull escriure, me’n vaig a veure el Javier de las Muelas, el Rick del Dry Martini, la cocteleria de Barcelona. Arribo a les dotze del migdia, quan el local encara no és obert, però hem quedat a dos quarts. El cuiner em fa passar per la porta de la cuina i em diu que, si vull, m’esperi a la sala deserta. Que si vull prendre res.
Entro al bar, no pas des de la perspectiva de la porta, sinó des de la perspectiva del magatzem. Tot està net i en silenci. Ni fil musical, ni converses. La barra, deserta, lluent, com mai l’havia vist. En un dels tamborets, seu el cambrer històric, en Benito. Seu al final de tot de la barra, al costat de la caixa. Mai l’havia vist assegut a l’altra banda de la barra, esclar. Sempre l’he vist al darrere, dret, agitant, remenant. Ara pren un cafè amb llet i llegeix el diari en paper. Falta mitja hora perquè s’obrin les portes, pel brogit, pels estrangers, pels passavolants, pels que venen loteria, pels solitaris, per les parelles, pels borratxos. És el seu moment. El moment de calma abans del no parar. Aquest cafè que es permet, metòdic i atàvic, em fa pensar en tota una vida a la nit. Cada dia vigilant.
En un dels ganxos que hi ha a la barra —una barra preciosa— preparat per a les bosses, el cambrer hi ha penjat l’uniforme. Una jaqueta blanca, amb botons, i el corbatí. Que ben rentada, que ben planxada. Ho ha deixat allà abans de posar-s’ho.
El veig tallar llimona, taronja, desfullar menta. El veig, un cop es posa l’uniforme, reviscolar, com una planta quan la regues. Se’m mira, com un rei al regne, i em pregunta si vull res.
