Dues menes de seny (1930)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSColumna completa de Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) a 'La Publicitat' (8-II-1930). Avui fa anys de la publicació d’aquest article i del dibuix de Josep Costa Ferrer ‘Picarol’ (Eivissa, 1876 - Palma, 1971) a 'L’Esquella de la Torratxa' (7-II-1930) amb el següent peu: “La dictadura. Bon vent i barca nova!” El 28 de gener de 1930 la dictadura del general Miguel Primo de Rivera (Jerez, 1870 - París, 1930) fou substituïda per l’anomenada “dictablanda” del també general Dámaso Berenguer (Cuba, 1873 - Madrid, 1953). Catorze mesos després, amb l’adveniment de la República, el rei Alfons XIII (Madrid, 1886 - Roma, 1941) sortia cap a l’exili.

Ningú no podrà negar que si els catalans hem donat proves de seny durant els anys de dictadura, n'hem conservat una bona dosi per a aquest moment delicat en què, sota senyals diversos, comença una nova etapa política. Allò que es temia: una brusca resurrecció del llenguatge estrident, en contrast amb el mutisme dels darrers anys, no ha pas ocorregut. Tothom s'expressa amb circumspecció; gairebé tothom mira les eventualitats polítiques amb innegable passió, però amb serenitat. El mateix instint de revenja, tan típicament català, apareix il·luminat per una ironia de bona mena que no té res a veure amb la indulgència plenària, però que sembla una garantia contra les rauxes incontrolables. Algú, maliciosament, ens dirà que aquest pretès espectacle de seny no és altra cosa que la pressió encara feixuga dels antics aparells d'estupefacció pública... Restabliu enterament la llibertat d'opinió, torneu al ciutadà les garanties constitucionals, i ja en sentireu de crits i de renecs!... I bé: no és ben bé això. No cal sinó fixar-se en el que diu la gent en penyes, cafès, oficines, cenacles, etcètera, per adonar-se que sense la susdita pressió tampoc es produiria cap esclat violent. Res: què voleu? Ens hem aficionat a fer les coses sense soroll; hem agafat el gust de les actuacions meditades; no ens sabríem tornar a avenir amb els xerraires i els impulsius que, al primer avís de perill, cuiten a parlar-nos de la lluna. Si hi ha hagut un seny, més aviat trist i vergonyós, per a les hores feixugues, la sola excusa digna és que també hi hagi un seny, més aviat alegre i viril, per a les futures hores de llibertat.