L’actual govern dit socialista del president Salvador Illa té dues virtuts. Parlo de virtut en el sentit etimològic, de força, potència, no de conformitat amb cap llei moral, cosa que ens duria a tota una altra discussió. La primera virtut és que sap posar l’accent de l’obra de govern en la gestió, ben lluny de retòriques confusionàries anteriors, com allò del “govern republicà”. La segona virtut és la determinació amb què vol desnacionalitzar Catalunya —en el sentit fort de la paraula nació— per tal d’espanyolitzar-la, o si es vol dir d’una altra manera, d’intentar ressituar-la confortablement i dòcil dins de la nació espanyola amb neocolonialisme suau, soft, que dirien els moderns.
Sobre quins seran els resultats en el primer front encara és una incògnita. Amb aquest “govern de tothom”, tindrem trens puntuals? S’ampliarà l’aeroport? Hi haurà 50.000 habitatges nous? Els carrers seran més segurs? Es recuperarà terreny en l’ús del català? El president Illa té a favor dos factors rellevants. D’una banda, el suport clar del govern espanyol, perquè es necessiten mútuament. De l’altra, l’aplaudiment de les forces vives conservadores, principalment les econòmiques i mediàtiques, i paradoxalment, també el de les organitzacions i partits dits d’esquerres.
També té un parell de factors en contra. El primer és que Salvador Illa necessita que Pedro Sánchez segueixi molt de temps a la Moncloa per tal d’obtenir algun petit avantatge competencial aixecant la mínima resistència de la resta d’autonomies. Sense el PSOE governant Espanya, tot el projecte de l’actual govern català va pel pedregar. El segon obstacle és que l’Estat és profundament anticatalà i seguirà posant totes les traves possibles a la justícia i a la prosperitat de Catalunya. Del sistema judicial, ni en parlem. Però ara s’ha tornat a veure en el grau d’execució pressupostària en inversions del primer semestre del 2024, en què seguim a la cua de totes les autonomies. Una execució —en contra dels que atribueixen tots els mals al procés independentista— que només va ser excepcional el 2017, amb un 81 % del previst.
Pel que fa a la segona virtut, el millor que se’n pot dir és que no enganya ningú, que és transparent. Acomboiar una fira d’oli andalús a Sabadell, haver posat un delegat del govern a la Catalunya Nord que no en respectava el nom ni la catalanitat i a qui no interessava la diada de Sant Jordi —finalment, dimitit—, o anar a celebrar Sant Jordi a Madrid entrevistant-se amb en Javier Cercas i elogiant sense matisos un ferm avalador de la catalanofòbia com en Mario Vargas Llosa, entre molts més senyals, són gestos inequívocs i d’un alt valor simbòlic. El president Illa vol que es normalitzi l’espanyolitat dels catalans com a pas previ a l’enèsim intent d’aconseguir que Espanya normalitzi la catalanitat. Sempre entesa, és clar, a la vella manera d’incorporar-la a la nació espanyola —permeteu-me la ironia— com una peculiaridad regional més en els esdeveniments que organitzen els hereus de la Organización Sindical Española i els seus Coros y Danzas.
Aquest segon propòsit, defensat sense acomplexaments i pràcticament sense resistència a l’esquerra parlamentària, també compta amb el suport d’una bona part dels poders fàctics amb interessos espanyols —econòmics, culturals i socials—, que ofereixen una bona coartada estratègica. El retorn d’algunes seus socials a Catalunya, com la del Banc de Sabadell, respon a la mateixa lògica propagandística de quan se les van emportar. Res més. L’objectiu de desconflictivitzar la relació de Catalunya amb Espanya promet el clima de certeses que ambiciona tot poder, i el govern el representa en tota mena d’esdeveniments públics: inauguració de fires, nits de premis literaris, recepcions institucionals, programacions dels mitjans públics...
No sabem si el president Salvador Illa se’n sortirà d’allò que ja s’havia provat abans. El seu èxit no depèn d’ell sinó d’Espanya. En la qüestió de la gestió, no ho té fàcil, particularment per allò que és tan determinant i que se n’ha dit “singularitat fiscal”, i de la qual no se’n sap res. I en el propòsit de fons, de moment diria que té més bons pronòstics en l’espanyolització de Catalunya que no pas en la catalanització d’Espanya. I una cosa depèn de l’altra.
Ara bé, el que sobretot fa la farina blana al govern del president Salvador Illa és la manca d’un projecte polític alternatiu creïble en qualsevol dels dos fronts, tant en el de la gestió com en el del projecte nacional. Cap dels dos partits que li podrien disputar l’hegemonia no aconsegueix transmetre confiança en termes d’una hipotètica gestió més eficaç que la seva. I cap no és capaç d’explicar de manera convincent com ens portarien a la independència si en tinguessin l’oportunitat.
