És cert que fins a cert punt el dúmping fiscal s'utilitza com a element de distracció política, perquè en el tema del finançament hi ha altres singularitats, inclòs el concert foral, i no apareixen en el discurs polític de casa nostra. Però això no vol dir que la Comunitat de Madrid de la neoconservadora Sra. Ayuso no en faci. Madrid fa dúmping fiscal, sí. Andalusia no. Tampoc Múrcia. Si aquestes comunitats abaixen els seus impostos i recapten menys, allà ells, perquè disposaran de menys capacitat de despesa i no podran reclamar després les transferències d’anivellament. A cadascú el seu. En el cas d'aquestes altres comunitats, si fan servir la seva autonomia tributària per abaixar impostos, amb pèrdua de recaptació si s’escau, la baixada sí que serà real.
En canvi, Madrid fa dúmping perquè sap que, essent la capital de l'Estat, no haurà de suportar en cap cas un deteriorament dels serveis públics. Abaixar impostos li surt gratis. La recaptació la té garantida per la ubicació de bases que la capitalitat li suposa, tant d’empreses com de retencions de nòmines i rendes de funcionaris i altres patrimonis personals. No és cert que la comunitat aporti tant com diu Ayuso al finançament conjunt, ja que les bases que mostra la seva capacitat tributària no són “seves”, sinó resultat del centralisme exagerat amb què l’administració de l’Estat premia la comunitat. Que Espanya faci com Alemanya, que té la capital a Berlín i la ubicació de seus a Bonn, Frankfurt o Hamburg, i ja veurem quina és la capacitat efectiva pròpia de la Comunitat de Madrid.
El debat prové del que és o no un finançament just. S’ha de valorar no en termes de recursos mitjans nominals entre comunitats autònomes (rebre el mateix en finançament no fa que sigui "just"), sinó veient la correspondència entre els recursos propis que cada comunitat dedica a contribuir al conjunt i el que l’Estat els retorna en termes reals de capacitat adquisitiva, donat el seu diferencial de preus.
El dúmping asimètric de Madrid, en la mesura que no li genera costos fiscals, no és, com alguns diuen, resultat intrínsec de l’autonomia tributària que comporta tota descentralització fiscal. El federalisme fiscal és cooperatiu. En canvi, la competència fiscal és pròpia de guerres tributàries entre estats, jocs de suma zero per intentar perjudicar l’altre. I si tots fan igual, hi poden acabar perdent tots. Com amb els aranzels.
És curiós que el nacionalisme espanyol, al qual de mena no li agrada la descentralització política, s'aprofiti de la descentralització fiscal per posar en perill la cohesió social i l'assignació eficient dels recursos dins de l'Estat, i per atacar precisament un estat autonòmic en el qual no creuen. El nacionalisme espanyol protesta en termes duríssims quan pateix dúmpings i veu atacada l’activitat econòmica de la “gran nació” amb deslocalitzacions d’empreses vers països com Holanda o Irlanda, als quals acusa de seguir una estratègia fiscal que ell mateix exerceix hipòcritament al si de l’estat espanyol.
En tot cas, l’activitat econòmica i els recursos es mouen d’acord amb el valor de la seva productivitat, i la fiscalitat és part del seu cost, però hauria de ser marginal i no decisiva. Almenys hauria de ser-ho per a aquelles comunitats que, tot i la fiscalitat que tenim, disposem d’un bon capital humà, infraestructures, capital social i prou talent. Les comunitats més sensibles a la pressió fiscal són les que no tenen res de tot això i se la juguen a ser paradís fiscal d’alguna cosa. Aquest és el somni arriscat de moltes comunitats pobres. Abaixar tipus per mirar d'atreure bases fiscals només funciona si la resta de comunitats no ho fan. Però fent això no es creen noves bases globals a dintre del territori, sinó que es parasiten les d’alguna altra comunitat. I previsiblement les pobres s'emporten aquí la pitjor part, en especial si no tenen res més a oferir. El seu fracàs recaptatori, provinent de la insolidaritat interterritorial, esdevé llavors insolidaritat personal a dins de la seva pròpia comunitat respecte de la seva població més fràgil, un efecte que intenten mitigar amb l'opció liberal ideològica de tenir un sector públic mínim; o, altrament, converteixen aquest sector públic en un reclam per demandar transferències estatals anivelladores que garanteixin els seus serveis bàsics de l’estat del benestar.
