L’acord marc entre els EUA i la Xina anunciat al juny no va resultar ser una “alliberació” des de la “grandesa” unilateral dels EUA, com somniava el president Trump, ni el retorn a la política dels demòcrates de gestió exitosa de la rivalitat amb la Xina. Va ser l’inici de la interdependència agressiva, confrontada i basada en l’ús d’"armes” econòmiques, sancions, aranzels, embargaments, mesures contra l’exportació i el comerç... unides a la força militar.
Corre un acudit. Una gran desfilada a la plaça Roja de Moscou. Passen tancs, míssils, canons, avions i tropes en perfecta coreografia. La gent queda astorada, espantada i admirada. Per últim, passa un petit Jeep que porta dues persones, pulcrament vestides, assegudes al seient posterior. Un periodista pregunta a un membre del politburó: "I aquests dos?" La resposta: "Són economistes. L’economia, l’arma més poderosa, pot destruir el teu enemic... però, compte, també et pot destruir a tu, perquè és letal".
Els EUA fan servir l’economia com una arma de destrucció combinada amb la força militar. Sota una aparença d’intransigència i amenaça –la imatge que projecta el president Trump–, els EUA han autoritzat la venda de tecnologia digital a la Xina. L’embargament de terres rares estava paralitzant la indústria americana. Ara, Synopsys i Cadence poden tornar a vendre els seus semiconductors a la Xina, i Nvidia els seus xips H20, essencials per al progrés de la intel·ligència artificial de clients i mercats xinesos.
Com diuen H. Farrell i A. Newman en un article recent a Foreign Affairs, l’economia dels EUA depèn en gran mesura d’altres estats nació que poden condicionar-la. La seguretat nacional s’integra amb l’economia, la qual cosa no és un perill futur sinó una amenaça present.
A finals dels anys 40, els EUA van saber que l'URSS els havia copiat la bomba atòmica en quatre anys. El poder nuclear no era únicament seu, com s'havien pensat que seria durant mig segle després d’Hiroshima i Nagasaki, sinó compartit. Llavors van recórrer a la diplomàcia, a les institucions internacionals i al pacte directe amb l'URSS. El conflicte passava de les divisions militars de milions de soldats sobre el terreny al poder econòmic, tot el contrari del paradigma que va derrotar el Tercer Reich tant a l’est com a l’oest.
Calia temps. L’efecte de l’arma que personifiquen els dos economistes asseguts en el petit Jeep vol resiliència. Van ser necessaris 45 anys per demostrar que el model de l’economia planificada sense el mercat no funcionava. La Guerra Freda va ser llarga i no sempre lineal. La industrialització de l'URSS feta als anys 30 per Stalin, en tant que era d’indústria pesant i poc influïda pel mercat, va fer pensar a alguns que els plans quinquennals i l’autarquia eren millors que el mercat. La crisi del 29 va ser una falla del capitalisme, visible per a tots, que només la socialdemocràcia del president Roosevelt –el New Deal– i l’economia de guerra –l’estalvi privat per finançar la fabricació de productes militars per fer anar les fàbriques– van corregir. Però no hi va haver mai dubtes que el mercat i la democràcia eren les armes que, utilitzades amb intel·ligència, portarien a la victòria, perquè enfortien l’economia i cohesionaven els pobles. Ara no és així.
El problema de l’administració Trump és que té pressa. El president es té a si mateix per un geni capaç d’arreglar en mesos el que altres no han estat capaços d’arreglar en decennis, i ho vol fer tot ell. És el posat del torero que davant del toro demana que el deixin sol... Pot ser que el torero tingui raó, però el president Trump més aviat no. De moment, els resultats no acompanyen malgrat l’autocomplaença de les seves manifestacions. Apujant els aranzels a l’Índia ha aconseguit que s’aproximi a la Xina, cosa que no havia passat mai. Ha unit els seus enemics en contra seva. La Xina lidera aquest front asiàtic apujant el nivell d’agressivitat, i Rússia, l'Iran i Corea del Nord estan alineats. El conflicte amb la Xina no li aporta beneficis d’imatge. El món associa la Xina a l’estabilitat i els EUA al canvi d’opinió permanent.
Però el més sorprenent és el gir que Trump ha fet emprendre als EUA cap al capitalisme d’estat, el model econòmic de la Xina. El secretari de Comerç, Howard Lutnick, ha anunciat que, per raons estratègiques, el govern ha comprat el 10% d’Intel, i també el 10% de MP Materials, per l’extracció i el processament de terres rares. Això no havia passat mai als EUA. No és absurd pensar que el president Trump té el convenciment que així podrà competir amb més eficàcia amb la Xina... tot desconfiant de la fortalesa de la democràcia i el mercat. Un error colossal que no és capaç de veure.
Els moviments dirigits a eliminar els servidors públics que discrepin de les polítiques de l’executiu van en la direcció d’imitar les estructures d’estat de la Xina i Rússia. Desplega la Guàrdia Nacional per mantenir un ordre públic que no està en perill. Creu que aproximar l’estructura de govern dels EUA a la de la Xina li permetrà ser més eficient a curt termini, que és l’únic que el motiva i li preocupa. Sempre ha estat fascinat per Putin i ara per Xi. Són dèries que només el temps i els fets corregiran dolorosament.
