02/05/2020

“L’economia” i el benestar

3 min
“L’economia” i el benestar

En un polèmic article publicat el 6 d’abril a Project Syndicate, el filòsof Peter Singer concloïa que la decisió d’allargar o no un dràstic confinament no s’havia de prendre pensant en l’economia o la salut sinó en el benestar. L’economia i la salut són bàsiques per al benestar, però no determinants. També se suïcida gent en forma i sense problemes econòmics. El benestar, si calgués definir-lo, és fruit del sentiment de créixer humanament: de sentir que som fidels al fi últim de la nostra naturalesa. I anar molt bé de salut (amb esport i dieta) o economia (enriquint-nos) no sempre facilita i de vegades entrebanca -si en fem un fi i no un mitjà- el complex procés d’esdevenir persona.

Això explica que alguns economistes, com el britànic Richard Layard, hagin entès que una economia que no ens faci més feliços està mal orientada. I estic convençut que durant aquest confinament, que molts han viscut amb un comprensible neguit (sobretot si el virus els ha afectat), alguns hem sentit que amb menys pressió econòmica es pot viure millor. S’hi ha fet patent fins a quin punt és absurd que, com diu la dita, “per la vida es perdi la vida”: que anem tot el dia de bòlit i no tinguem temps de cuidar els nostres fills i grans -o de llegir i d’escoltar música- per seguir greixant les rodes d’una producció i un consum desbocats. El confinament, com tot parèntesi, ens ha permès reflexionar sobre la vida que fèiem i que aviat tornarem a fer. Ens ho ha permès als privilegiats que no som ni dels abocats a la pobresa i la precarietat pel covid ni pobres i precaris precovid. ¿Cal que massa feina o massa poca generi tant de malestar?

No sé si cal, però el que és evident -tal com ho hem muntat tot- és que n’hi ha hagut prou amb unes poques setmanes de consumir i produir només el que necessitem perquè l’economia es desplomi. I els experts ja ens estan dient als pocs afortunats que hem conservat els ingressos que estem “moralment obligats” a gastar el doble així que puguem sortir. Ens volen obligar a sopar dos cops -a menjar sense gana- perquè diuen que, si no, el segon braç de la V que ens ha de tornar a la “normalitat” farà figa i eternitzarà la “recessió”. La solució d’això que anomenem “l’economia” -i és només una de les economies possibles i una economia del malestar-és que alguns sopin dos cops mentre molts no poden sopar. D’això en diuen “obligació moral”. ¿No els fa vergonya? “Sí, ens en fa una mica, però és la lògica econòmica”. ¿I si ens poséssim a fer una economia lògica, una economia del benestar (i del benestar de tots)?

En un món no neoliberal -en un món possible i millor- tendiríem a produir i consumir només el que necessitem per tenir més temps per ser persones. No faltaria feina perquè fei na seria treballar pel bé comú (i això mai s’acaba), i no hi hauria atur perquè la feina seria un dret i un deure. En un món sostenible-l’únic món possible si no ens volem extingir- produir i consumir menys propiciaria més benestar. Com va dir Lennon, Imagine.

stats