12/07/2022

Educar... per a què?

3 min
Tres nens creuen a peu un riu per anar a l'escola

La majoria d'iniciatives públiques o privades d'abast col·lectiu solen tenir una finalitat concreta i verbalitzable. Hom pot estar d'acord o en desacord a fer un túnel que, segons alguns, estalviarà als conductors uns quilòmetres perillosos, mentre que segons uns altres només incrementarà la pressió sobre el medi ambient. Sempre que no surti de mare en termes argumentals, una discussió d'aquest tipus sembla si més no raonable, sigui quin sigui el desenllaç final: tots sabem que estem parlant de fer o de deixar de fer un túnel, no de ballar un foxtrot. De vegades, però, una acció política amb una repercussió social potencialment molt gran pot donar lloc a debats encesos encara que l'objectiu de la iniciativa no estigui gens clar. Tots donen per fet, com passava amb el cas del túnel, que la finalitat és concreta i definida, però a l'hora de la veritat potser pensen en coses diferents. Imaginem, continuant amb l'exemple, que uns han entès que aquesta obra pública servia per donar feina, uns altres per boicotejar el poble per on abans passava la carretera, i els de més enllà per preservar un paisatge. El debat està llavors condemnat al fracàs. Crec que això és el que està passant ara mateix amb les polèmiques sobre l'ensenyament secundari, on enguany s'han produït importants episodis de tensió. 

El malestar en aquest sector es pot avaluar des de moltes perspectives, però fora absurd negar-ne la magnitud. Diumenge passat llegia en aquesta mateixa plana de l'ARA un sensat article de l'amiga Anna Jolonch fent-se ressò de la polarització del debat educatiu, on sembla que tot ha de ser radicalment negre o radicalment blanc. Comparteixo en general la diagnosi, que també és una necessària apel·lació al matís, tot i que penso que en algun punt concret sí que hi ha dicotomies que reclamen una decisió expeditiva. Tinc la sospita que el debat actual no resulta viable perquè el tema de fons, que no és altre que el sentit d'educar al segle XXI, s'ha deixat de banda, en part per mandra intel·lectual i en part per por a prendre mal institucionalment. El resultat és que uns s'oposen a fer un túnel i els altres el defensen, tot i que, en realitat, ningú té clar que s'hagi de perforar cap muntanya. De fet, i abusant una mica més de la metàfora, ningú té clar si el problema és una muntanya, un riu o una zona pantanosa, però tot i així fan veure que parlen del mateix. 

Pertanyo a una generació en què l'educació es justificava per dos fets que no eren ben bé simètrics. El primer feia referència abstractament a la formació/construcció de la persona i del ciutadà (allò que els il·lustrats anomenaven Bildung). El segon tenia una dimensió molt més pràctica i tangible: la formació acadèmica constituïa una garantia de futur en termes professionals o laborals. Avui, en aquest primer quart del segle XXI, les coses ja no són així. En relació amb el primer punt, actituds col·lectives com l'exacerbació de l'espontaneïtat emocional, el gregarisme digital, la hipersusceptibilitat narcisista o la desconcertant apologia de la vulnerabilitat, fan que l'ideal il·lustrat de Bildung resulti gairebé excèntric (això en el millor dels casos; en el pitjor es consideraria una imposició reaccionària de l'heteropatriarcat, posem per cas). I pel que fa al segon punt, sembla evident que la formació acadèmica pot suavitzar la precarietat generalitzada, però de cap manera resoldre-la. Per tant, hi ha un debat previ que de moment tothom ha bandejat per uns motius o per uns altres: educar... per a què? ¿Es tracta potser de consumar fets com el de la centralitat i omnipresència asfixiant de la pantalla, o bé de provar de corregir-los? ¿L'objectiu ha de ser l'adoctrinament en els nous dogmes de la correcció política o bé la recuperació d'una societat on es pugui parlar de tot lliurement, críticament i arriscadament?  

Em limito a posar damunt la taula aquestes dues disjuntives remarcant que són tot just això, disjuntives. És en aquest punt on discrepo de l'equilibrat article de l'Anna Jolonch: al meu entendre, algunes polaritzacions, no pas totes, són en realitat dicotomies ben reals. Això implica triar entre una opció o bé una altra per mitjà d'un debat social que, de moment, no sembla factible. Superades ja les fantasies sobre la llunyana Finlàndia –quantes collonades inventades s'ha arribat a dir sobre aquella Xauxa pedagògica!– caldria començar a verbalitzar certs problemes incòmodes que impliquen per força un camí o bé un altre, sense possible tercera via. Reconec que fa mandra. 

Ferran Sáez Mateu és filòsof