Ei, progres! Trump us ha robat l’estratègia
En algun moment del 1985 vaig dinar amb Sam Francis a la cafeteria de The Washington Times, on tots dos treballàvem. Potser no heu sentit a parlar mai de Sam Francis, però la gent del MAGA [sigles angleses de Fem que Amèrica torni a ser Gran], almenys la més intel·lectual, el coneix com un dels pensadors seminals del seu moviment.
El dinar va ser incòmode perquè el vaig trobar sinistre i truculent (i probablement ell em va trobar ingenu). En aquell moment no entenia que la seva manera de pensar triomfaria en cercles conservadors i que la meva manera de pensar seria desbancada. No crec que guanyés perquè fos un racista consumat, tot i que ho era. (Més tard va ser acomiadat per escriure una columna argumentant que “ni l’esclavitud ni el racisme com a institució són cap pecat”). Crec que va guanyar perquè era un revolucionari, mentre que jo era un conservador. Jo volia reformar les coses; ell ho volia cremar tot.
Els punts de vista de Francis eren reaccionaris en el fons però revolucionaris en el mètode. Ell entenia que les seves tàctiques eren més properes a Karl Marx i Vladímir Lenin que a Edmund Burke. I no era només ell. Durant els últims cinquanta anys aproximadament, les idees revolucionàries d’esquerres han entrat en el que el marxista italià Antonio Gramsci anomenava la “filosofia espontània”, i el que nosaltres anomenaríem l’atmosfera cultural. El MAGA ha explotat aquestes idees per destruir l’esquerra.
Les idees, concebudes quan el centre burgès constituïa l’establishment cultural, es van desenvolupar per destruir aquest establishment. Ara l’esquerra universitària d’elit és l’establishment cultural, i les idees revolucionàries d’esquerres funcionen igual de bé contra ella. Permeteu-me que us doni alguns exemples de com el MAGA abraça idees d’esquerres per imposar-se (fins i tot sense saber, en la majoria dels casos, d’on provenen aquestes idees):
Postmodernisme. Molts postmodernistes van argumentar que no existeix la veritat amb V majúscula. Les opinions són relats construïts per imposar el poder. L’important és de qui són els relats que aconsegueixen el domini social. Com va assenyalar Jonathan Rauch en un brillant assaig a Persuasion, Donald Trump, que probablement no ha sentit a parlar mai dels postmodernistes, ha agafat aquesta idea i l’ha aplicat. La veritat és el que ell diu que és. Kellyanne Conway va parlar de “fets alternatius”. Rudy Giuliani, aquell famós postmodernista, va dir que “la veritat no és veritat”.
Antiglobalització. El 1999, un grup d’activistes majoritàriament d’esquerres van protestar contra el lliure comerç i la globalització en una reunió de l’Organització Mundial del Comerç a Seattle. M’encantaria tornar enrere en el temps i veure les cares que farien mentre els expliqués qui seria el seu futur salvador.
L’elit del poder. El 1956 el sociòleg radical C. Wright Mills va escriure un llibre titulat així. La seva tesi era que els Estats Units eren dirigits per una elit a l’ombra formada per persones que entraven en clubs exclusius de Harvard, Yale i Princeton. El professor de Berkeley Peter Dale Scott va començar a explorar una capa de la política que finalment va anomenar “l’estat profund” al seu llibre del 2007 The road to 9/11 [El camí cap a l’11 de setembre]. Com sabeu, el MAGA abraça el concepte d’estat profund i aquest tipus de pensament conspiratori.
Marxisme-leninisme. Marx veia la història a través del prisma del conflicte de classes. El MAGA també veu la història com el conflicte entre les masses i les elits. Lenin creia que cada estat institucionalitza la dictadura d’una sola classe. El MAGA creu que Amèrica ha sigut governada per una dictadura de les elits educades. Lenin es va adonar que es pot utilitzar una avantguarda per agafar el poder i destruir completament les estructures de l’Antic Règim. Això és el que el MAGA pretén fer, utilitzant tàctiques leninistes tradicionals.
L’any 2013, Steve Bannon va ser sincer sobre això. “Soc leninista –va dir a un entrevistador–. Lenin volia destruir l’estat i aquest també és el meu objectiu. Vull enderrocar-ho tot, destruir tot l’establishment actual”. Christopher Rufo, el paladí de la cultura conservadora, encarna el concepte d’avantguardisme de Lenin en el sentit que es necessita un petit cercle revolucionari per impulsar la història i alliberar les masses.
Teoria crítica. Aquesta barreja intel·lectual que va sorgir d’una tendència anomenada Escola de Frankfurt es va construir sobre el marxisme i ha influït en la Nova Esquerra durant les dues últimes generacions. Un dels seus principis és que les institucions suposadament neutrals de la societat són simplement farses que l’elit utilitza per emmascarar el seu control sobre el poder. Trump hi està d’acord. Un departament de Justícia neutral? Desaparegut. Uns mitjans de comunicació neutrals? Desapareguts. Una Constitució neutral? Desapareguda. Un poder judicial neutral? Desaparegut. Llibertat d’expressió? Desapareguda.
Política identitària. Es basa, primer, en la idea que la identitat del teu grup explica la teva visió del món més que la teva consciència individual. Es basa, segon, en la idea que la història és una lluita entre grups opressors i oprimits. Es basa, tercer, en la idea que els grups atacats són innocents i els grups opressors són malvats. Et defineixes en la mesura que el teu grup està oprimit. Durant les últimes dècades, els departaments basats en la identitat han florit a les universitats americanes: estudis de la dona, estudis afroamericans, etc.
Trump ha agafat aquesta idea i l’ha capgirat. Ara els professors d’estudis culturals són els opressors malvats, i els cristians evangèlics són els oprimits perseguits. Com molts han assenyalat, el MAGA és política identitària per als blancs. Resulta que la política identitària és més efectiva quan el teu grup és majoritari.
El gir gramscià. Gramsci argumentava que el poder cultural està entrellaçat amb el poder polític. Els establishments capitalistes exerceixen el poder a través de l’hegemonia cultural. Els canvis polítics són concrecions de canvis en els valors que ja s’han produït en la mentalitat de la gent. Sam Francis, que va morir el 2005, va citar explícitament Gramsci com el model a seguir a l’hora d’entaular la seva guerra cultural. Christopher Rufo fa el mateix avui. És per això que Trump ataca les universitats, la ràdio pública i el Kennedy Center. Francis va escriure una vegada: “L’objectiu principal hauria de ser la recuperació del poder cultural, l’elaboració pacient d’una cultura alternativa dins però contra el règim, dins del ventre de la bèstia però indigerible”.
Transgressió. Des del segle XIX, les figures culturals d’esquerres han intentat épater les bourgeois, és a dir, escandalitzar la burgesia. Ho han fet en part a través d’obres d’art com La font (1917), de Marcel Duchamp, que era un urinari ajagut sobre la part del darrere, i Piss Christ, la fotografia d’Andrés Serrano del 1987 en què es veu un crucifix de plàstic submergit en un recipient de vidre ple d’orina. És divertit escandalitzar les elits, tan proclius a mostrar-se esgarrifades. Et dius a tu mateix que intentes sacsejar la societat educada cap a una nova manera de pensar. Recentment, Politico va informar sobre un xat grupal republicà que tenia un fort component d’épater les bourgeois, amb participants que compartien afirmacions deliberadament ofensives, performatives i transgressores com ara “M’encanta Hitler” i acudits sobre l’Holocaust com ara “Hem de fer veure que ens agraden. «Ei, passa. Pren una bona dutxa i relaxa’t». Bum, estan morts”.
Cultura de la cancel·lació. Als Estats Units hi ha més éssers humans disposats a sentir-se ofesos que els que hi ha disposats a ofendre. Fa uns anys, la gent veia com la seva carrera era destruïda per haver pronunciat paraules que ofenien una esquerra de pell fina. Ara la gent veu com la seva carrera és destruïda per pronunciar paraules que ofenen una dreta de pell fina. Es tracta de paraules com diversitat, equitat, gènere, no-binari, antiracista, trauma i discurs d’odi. El simple fet d’escriure paraules com trauma em traumatitza. L’horror! L’horror!
L’any passat, un escriptor, James Lindsay, va plagiar el llenguatge d’El manifest comunista, va capgirar-ne els valors perquè fossin de dretes i el va enviar a una publicació conservadora que es diu The American Reformer. Els editors, que desconeixien d’on venia, van estar encantats de publicar-lo. Quan es va descobrir l’engany, van continuar encantats! Ara la dreta es deleix per abraçar les idees que van conduir a la tirania, el gulag i la Revolució Cultural de Mao. Curiosament, la dreta no ha agafat les idees d’esquerres que pretenien construir alguna cosa, sinó només les idees destinades a destruir.
Però l’esquerra no se’n surt. Des del 1848, els intel·lectuals d’esquerres treballen en un corpus central de pensament format, en part, a partir de les idees enumerades anteriorment. El 2020, els demòcrates wokistes van abraçar aquestes idees amb entusiasme, fins que Trump se’n va apropiar i les va desacreditar completament. Una de les raons per les quals el Partit Demòcrata passa tantes dificultats és que les ideologies d’esquerra radical que fonamentaven les seves postures culturals se n’han anat en orris, i encara no ha construït una tradició intel·lectual més moderada en què basar-se.
Si voleu una descripció en una sola frase d’on es troba la política ara mateix, heus aquí la meva proposta: “Ara tenim un grup de dretans revolucionaris que no tenen cap ideologia constructiva i s’enfronten a un grup de progressistes que deixen que el seu moviment sigui capturat per una ideologia d’esquerra revolucionària que ha fracassat".
Copyright The New York Times
