Aquesta setmana vaig escoltar una analista que explicava que la inflació en aliments ha estat més alta del que sembla. La dada oficial, segons l’INE, va ser del 2,4 %. Però si eliminem l’efecte de l’oli d’oliva —que ha baixat més d'un 40% en l’últim any—, la cistella de la compra hauria pujat, en realitat, més del 4,5 %. No és una dada menor.
Després del pic inflacionari del 2022, amb taxes que vorejaven el 10%, la inflació sembla haver tornat a nivells més manejables. Però els economistes ja ho sabíem: no tornaria a zero. Ens quedarem amb una inflació estructural del 2%, el 3% o fins i tot del 4%. I això té conseqüències que no sempre es perceben a curt termini, però que amb el temps pesen.
Einstein deia que les dues forces més poderoses del món eren la teoria de la relativitat i la de l’interès compost. La segona s’aplica perfectament a la inflació. Perquè la inflació actua acumulant-se any rere any. Avui puja un 3 %, demà aquest 3 % s’aplica sobre el que ja s’havia encarit. I així, el que sembla un ajust anual lleu es converteix en una mutació econòmica a llarg termini.
Vegem-ne exemples reals. L’any 2000, el salari mínim interprofessional a Espanya era de 424,8 euros mensuals. Avui és de 1.134 euros. En 25 anys ha augmentat un 167%, que equival a una inflació mitjana composta del 4,1% anual. En el mateix període, un pis que costava 200.000 euros avui es ven per més de 450.000. Un increment del 125 %, que equival a una mitjana del 3,3 % anual. I aquestes són dades reals, no teòriques.
El fenomen és clar: l’economia va elevant el seu nivell nominal a poc a poc, any rere any. I quan mirem enrere, tot sembla més barat. “Una barra de pa costava una pesseta”, diuen els avis. I a vegades un somriu, fins que s’adona que comença a dir coses semblants.
Crec que estem immersos en una etapa d’inflació estructural baixa però persistent. I quan passin 15 anys més, i mirem 30 anys enrere, comprovarem que tot costa més del doble. Segurament seguirem vivint igual. El poder adquisitiu mitjà es mantindrà. Però el nivell nominal de l’economia serà un altre.
És un canvi silenciós. Lent. Però imparable. I entendre’l és clau per a qui pren decisions a llarg termini: empreses, inversors, ciutadans. Perquè els diners d’avui no valen el mateix que els de demà. I perquè, si alguna cosa ens ensenya la història econòmica, és que les mutacions profundes gairebé mai fan soroll.
Ja fa anys que hem començat. I això continuarà. En termes nominals —que no reals—, l’economia està pujant una gran muntanya.
