10/05/2021

Regne Unit: les eleccions del covid

5 min
Johnson tomba un cop més al laborisme al nord d’Anglaterra
Disponible en:

Les fotos de la primera pàgina dels diaris de dissabte al Regne Unit ho deien tot. Un ninot inflable del primer ministre, d’uns tres metres d’alçada i amb el polze aixecat en un característic gest d’optimisme, s’elevava sobre un somrient Johnson a la ciutat de Hartlepool, ara conservadora, a tocar d’una costa nord-est on temps enrere la indústria naval havia prosperat i on el Partit Laborista havia regnat folgadament des del 1964.

El Superdijous va combinar la votació extraordinària de Hartlepool –desencadenada per la renúncia d’un parlamentari laborista acusat d’assetjament sexual– amb tot un ventall d’eleccions arreu del Regne Unit: consells locals, alcaldies i Parlaments nacionals. Malgrat la victòria laborista a Gal·les i el fet que l’alcalde de Londres, Sadiq Khan, mantingués el poder, tot i que amb una majoria reduïda, el triomf va ser per als conservadors. Johnson va interpretar el resultat com un suport a la seva insistència a aconseguir el Brexit, per molt barroers i perjudicials que finalment puguin resultar per al Regne Unit els acords establerts a correcuita.

A Hartlepool la majoria dels votants van estar d’acord amb ell i van renunciar a la fidelitat d’unes quantes generacions als laboristes. Havien combregat amb el mantra que d’alguna manera la UE era la culpable del declivi postindustrial de la seva regió i havien sigut partidaris del Brexit. Feia temps que els laboristes havien promès un canvi que no semblava arribar mai. Mentrestant, l’alcalde conservador s’ha mostrat com un catalitzador de la qüestió dels ports lliures i ha sigut elegit per a un tercer mandat. Ara els experts prediuen un mandat de Johnson més llarg que la transcendental dècada de Thatcher.

És desconcertant que un primer ministre que té un contacte més aviat precari amb la veritat, que amb prou feines és capaç de recordar una sèrie de fets, que ha sigut acusat de beneficiar-se personalment del seu càrrec i que presideix un govern que fomenta un amiguisme d’estil llatinoamericà, pugui mantenir una popularitat personal tan gran. Però sembla que l’electorat britànic s’estima més un pallasso murri que té una vaga noció dels clàssics d’Eton i el carisma que atorga la celebritat, que els discursos sincers d’un líder de l’oposició decent que té experiència com a advocat dels drets humans i que ha lluitat a favor de la igualtat i contra la injustícia. El problema és que Keir Starmer és més estadista que polític i, malgrat la seva joventut obrera, no fa vibrar el cor ni les esperances de la població envellida de Hartlepool, ni, de fet, de molts dels votants dels consells locals d’Anglaterra. A més, durant els moments crítics de la pandèmia va optar en general per donar el suport dels laboristes al govern. Així doncs, ara un somrient Boris ha aprofitat “l’efecte covid” que l’èxit de la implementació de la vacuna ha donat als conservadors. Ara podrà trampejar les crítiques dels parlamentaris del seu propi partit, cada vegada més sorolloses, que volen un relaxament de les restriccions pel covid i que són en gran part contraris a les màscares i crítics amb l’extens programa de despeses del ministre Rishi Sunak per afrontar la crisi del covid.

Detall del mural en memòria de les víctimes del coronavirus a Londres.

Per al laborisme, el problema aquí és que les generoses mesures d’inversió, préstec i suport al món del treball afectat pel covid que ha impulsat Sunak han sigut tan radicals com qualsevol dels punts continguts en el programa laborista de Corbyn-MacDonald. Potser aquesta plataforma va tenir èxit entre els votants d’esquerres, però va suposar una derrota històrica dels laboristes en les últimes eleccions generals, tot i que potser també això va ser un efecte de la personalitat (Jeremy Corbyn) més que no pas de la realitat.

En tot cas, els límits tradicionals entre l’esquerra i la dreta de l’austeritat són difícils de veure en aquests temps de despesa governamental. El que és clar és que la inversió actual del govern en l’economia, la salut i el benestar nacional ha estat més gran que en cap moment des dels primers i radicals plans laboristes de la postguerra. Al costat de la retòrica conservadora d’"apujar el nivell" de l’empobrit nord desindustrialitzat i convertir-lo en una potència equivalent al sud, això dona als laboristes poca política i cap base retòrica per fer campanya. Mentrestant, l’emergència creada per la pandèmia emmascara molts dels efectes negatius del Brexit: la caiguda de les importacions i les exportacions, l’augment dels preus, la falta de treballadors joves de la UE amb contracte temporal –que tant podien fer de cambrers com de jornalers del camp–, la crisi imminent de les universitats...

Només les regions –o el que ara sovint s’anomenen nacions– s’han mostrat contràries als tories. Gal·les ha votat rotundament els laboristes i ha premiat el govern regional per la manera com ha gestionat la pandèmia. Escòcia, mentre escric això, té una majoria del Partit Nacional Escocès, malgrat la penosa saga del cas d’assetjament contra l’antecessor i "Pigmalió" de Sturgeon, que finalment va formar el seu propi partit competidor. Tot i això, l’SNP ha quedat a un escó de la majoria absoluta que esperaven Nicola Sturgeon –una política carismàtica i extremadament competent– i els seus partidaris. Només això últim hauria permès a l’SNP insistir que Westminster ha de concedir un nou referèndum "legal", ja que hi ha un precedent en el referèndum previ acordat per l’exprimer ministre conservador David Cameron. Tot i això, Sturgeon no ha sigut mai partidària de posposar res i ja ha desafiat Johnson afirmant que no hi ha cap "justificació democràtica" perquè Westminster negui una segona votació per la independència.

El cas de la independència escocesa té algunes similituds amb Catalunya. Escòcia està pràcticament dividida a parts iguals sobre la qüestió. Si el govern central es comporta d’una manera massa autocràtica i despectiva, la balança es pot inclinar cap a la independència, sobretot tenint en compte que Escòcia es va mostrar contrària al Brexit. Però introduir fronteres i haver de forjar acords comercials entre una Escòcia independent i un Regne Unit desunit on viuen tants escocesos pot resultar fins i tot més difícil que el malson administratiu del Brexit. Aquestes dificultats, si Westminster es comporta i permet a Escòcia una plena autonomia sense independència, podrien desencoratjar els partidaris menys fervorosos d’una Escòcia independent.

La metròpoli de Londres es podria considerar fàcilment com una nació: amb una població d’uns nou milions d’habitants, Londres gairebé dobla els cinc milions d’Escòcia. Anti-Brexit i laborista, Londres, com altres conurbacions superpoblades, no és gaire estimada per l’interior. Tal vegada les capitals del món podrien presentar arguments per unir-se i formar la seva pròpia lliga independent...

Lisa Appignanesi és vicepresidenta de la Royal Society of Literature

Traducció: Marc Rubió Rodon

stats