Ell és molt millor que jo
“Hola, perdoni!”, fa. És un noi jove que duu un cartipàs a la mà i que se’m dirigeix. Camina unes passes al meu costat, perquè jo no m’aturo. Duu unes rastes rogenques molt boniques, però en canvi el gest que fa de pinçar amb l’índex i el polze per cridar la meva atenció em recorda el d’un venedor de pisos diligent i favorable al pacte PSOE-Ciutadans. És com si de coll en avall el seu cos no fos el que és de coll en amunt. De seguida m’ensenya el cartipàs. I llavors diu la diabòlica expressió: “Té un segonet?” Estic per dir-li que no, que si tingués segó probablement el que faria fóra preparar-me la meravellosa sopa agra romanesa anomenada borsx, que conté aquest subproducte del gra. Però no li ho dic. El que li dic és: “Ho sento, tinc pressa...”
Però ell ja esperava la meva excusa. De manera que m’ensenya de nou la carpeta i em pregunta: “¿Li sona d’algo aquest país?” Efectivament, a la carpeta hi ha un mapa amb un país. I el país té un nom escrit, perquè el vianant que creua la plaça Gal·la Placídia pugui contestar ràpidament que sí que li sona. Hi diu: “Síria”. Si no hi digués “Síria”, el vianant contestaria que no li sona. Per tant, dic: “Sí, sí que em sona”, tot i que em sento cohibida per aquest “Li sona”, que se’m fa massa sorneguer i sarcàstic. “Molt bé, li sona”, celebra ell. I aquest cop és com el preceptor dolent de L’infant de la diligència, d’en Folch i Torres. “I sap què està passant a Síria?” Ho pregunta amb el mateix to superior. Ell està fent alguna cosa per Síria: acusar-me a mi de no fer-la. “Pressa...”, m’excuso de nou. “Esclar, esclar, senyora! Passi-ho bé!”, gairebé canta. I jo m’allunyo. Al costat del forn, la captaire del got del McDonalds mou el cap i, en somriure, ensenya la devastació de la dentadura. “Hola, guapa...”, em crida, mentre m’allarga el got, relaxada i fatalista.
