Un elogi per a Paco de Lucía
Com que és infinitament més important l’acord més residual que sortís de la guitarra de Paco de Lucía que qualsevol esgarip dels polítics espanyols, catalans i europeus, em permetran els lectors que aquesta columna es dediqui avui a la memòria del geni d’Algesires. Paco de Lucía ha tingut una mort semblant a la que tenia Marlon Brando a la primera part d’ El padrí : sota una llum intensa, en contacte amb la naturalesa, jugant amb una criatura. No cal ni dir que Paco de Lucía no tenia res a veure amb Vito Corleone, però és cert que els personatges llegendaris tendeixen a igualar-se en algun moment de la seva vida, i potser principalment en el moment de la seva mort.
Paco de Lucía ha estat el Miles Davis de la guitarra, el Frank Sinatra del flamenc, el George Gershwin de les sis cordes, i un geni indiscutible (juntament amb Camarón de la Isla i Enrique Morente) de la música espanyola del segle XX. Vull dir que parlem d’una mena de músic que era capaç d’abeurar-se en els gèneres musicals més populars per elevar-los a la categoria de l’alta cultura, sense que pel camí les obres que interpretava o que componia perdessin atractiu ni accessibilitat per a la gran majoria de les persones. Tothom pot disfrutar de l’art de Paco de Lucía, des de l’oient accidental fins al musicòleg més il·lustrat. I això és així perquè De Lucía va saber reunir el saber amb la passió, la investigació amb l’alegria, l’especulació amb el plaer que només pot proporcionar la millor música. Paco de Lucía segurament no hauria estat el mateix sense la seva col·laboració amb Camarón, però, simultàniament, Camarón no hauria arribat mai tan amunt com va arribar si no hagués tingut Paco de Lucía al seu costat. Parlem d’una d’aquestes simbiosis artístiques que rarament es produeixen i que converteixen en privilegiats els seus coetanis: alguns donaríem algun òrgan vital per poder contemplar en directe una de les mítiques sessions de Paco de Lucía i Camarón, que ara ja només es podran celebrar al paradís dels grans creadors, aquells que deixen un món millor després del seu pas per aquesta vall d’ombres.
A Paco de Lucía no se li resistia res: ni el flamenc, ni el jazz, ni el pop, ni la música ètnica. Senzillament agafava la seva guitarra i tant li era millorar el Concierto de Aranjuez,de Joaquín Rodrigo, com enlluernar el món sencer amb una peça mestra com Entre dos aguas o suscitar la reverència de mestres del jazz com Pat Metheny, Al Di Meola o John McLaughling. En alguna entrevista va afirmar que detestava assajar, i que no entenia aquests músics que es passen sis o vuit hores fent exercicis amb el seu instrument. Era perquè, en el seu cas, l’excel·lència no era només una qüestió de tècnica ni de disciplina, sinó sobretot d’instint vital. Quan tocava la guitarra, Paco de Lucía no interpretava: vivia, i ens transmetia la potència del seu plaer de viure. Mai no tindrem prou ocasions d’agrair-li el que ens ha donat. Plou mentre escric això, però el sol de Paco de Lucía brillarà per sempre.
