Si l’Eloi Vila sabés cantar
Dilluns, seguint l’esperit musical de L'última nit al Karaoke, TV3 va estrenar La banda sonora. Si l’Eloi Vila fos cantant o sabés cantar, el programa s’hauria dit Al cotxe, però com que no deu ser el seu fort, l’han desposseït del format i la furgoneta ara la condueix l’actor Ivan Labanda. Seguint la mateixa dinàmica que Al cotxe, es van recollint diferents artistes i grups musicals i canten tots junts, èxits propis i temes musicals molt populars. L’entrevista pròpiament dita s’ha perdut per desmarcar-se de les dinàmiques que feia servir l’Eloi Vila i això suposa una edició molt forçada, en què qualsevol conversa sembla retallada per poder passar directament a la interpretació musical en una tessitura pròpia d’un dia d’excursió.
L’espectador, per tant, és testimoni d’unes escenes molt simples que es limiten a veure persones cantant dins un cotxe.
La banda sonora és la televisió insubstancial per excel·lència. Genera molt poques expectatives. Ni aprofundeixes en el tarannà dels convidats que pugen a la furgoneta (que és el que intentava fer l’Eloi Vila amb un afany més murri) ni desperta gaire interès veure la gent esgargamellar-se al seient d’un cotxe.
S’entén perfectament que la televisió pública hagi de crear un format per donar suport al panorama musical català. Però la manera és tan banal, simple i infantil que tampoc planteja una dinàmica que sembli eficaç per donar-li més ressò o generar una verdadera repercussió de la seva feina. Com sol passar, la televisió torna a caure en l’error de despullar-se de contingut i d’acostar-se al llenguatge de les xarxes socials amb el pretext d’intentar captar el públic més jove. De fet, hi ha un moment del programa en què l’Ivan Labanda s’autodenomina boomer i demana consell a la Suu i en Lildami per agradar a l’audiència més jove. I això comporta una escena absurda en què Labanda es posa una perruca i unes ulleres de plàstic per acostar-se a aquesta generació. La seqüència resulta gairebé metafòrica del que intenta fer la televisió. S’intenta disfressar, camuflar-se, abaixar el llistó i abocar-se a una mena de simplificació per seduir un públic que tampoc té gaire interès per ser captat. Amb un risc: el referent de James Corden a Carpool Karaoke serveix d’excusa per donar autoritat al format. Però Carpool Karaoke no és un programa en ell mateix, només una petita part. És una secció recurrent, d’uns quinze minuts, que s’ha fet mundialment popular a través de YouTube, dins un espectacle de més envergadura, el The late show with James Corden. La secció no es fa amb la mateixa periodicitat que el programa sinó quan l’artista o l’excusa ho mereix i, per tant, el guió sol ser més sòlid i sovint el nivell d’excitació respon a unes raons més justificades. La banda sonora dilata el format, el força i en duplica la durada, amb un resultat molt ple de candor però que deixa indiferent l’espectador.
