Per a Isabel Coixet
Escriu Isabel Coixet un article al diari El País que em sap greu i que subscric gairebé del tot. Comença explicant que sortia de bon matí a passejar el gos quan dos individus amb estelades lligades al coll la van increpar a la porta de casa cridant-li “Feixista, t’hauria de fer vergonya!” Es queixa, amb raó, que “no hi fa res” que ella “condemni la brutalitat policial o que demani la dimissió de Rajoy”. És feixista.
És evident que Coixet o Serrat o Loquillo o altres artistes dels que estan a gust formant part d’Espanya no són feixistes. I no cal explicar per què, de la mateixa manera que no cal explicar per què el Negroni és un gran còctel. Ens queixem quan ens diuen nord-coreans o nazis (val a dir que poc, perquè ja hi estem acostumats), de manera que trobo molt sensat que la Coixet també ho faci.
Diu la cineasta al final de l’article -i aquí és on matisaria- que hi ha una “fractura d’una societat que convivia en pau i sense por, amb diferències lògiques d’opinions”, i que els pares no parlen del tema amb els fills “perquè a l’escola no els insultin”. Bé, a l’escola, en general, es vigila que ningú insulti ningú. I diria que si “abans” es vivia “en pau” era només per una situació d’avantatge unionista: els indepes eren minoria, no reivindicàvem res i tothom estava content. Segur que quan els primers insubmisos van negar-se a fer la mili hi va haver divisió i insults, mentre que si no s’haguessin rebel·lat no n’hi hauria hagut. Sempre hi ha més pau al matrimoni quan un dels dos calla i aguanta. Si quan es va promulgar la llei seca als Estats Units no hi hagués hagut desobedients, hi hauria hagut més pau i menys gàngsters.
No vull que ningú li digui “feixista” a ningú. Fem tota la broma que calgui amb l’equidistància, però a Catalunya artistes com la Coixet o com en Serrat (a qui hem d’agrair amb llàgrimes d’emoció una obra d’art tan bella com el Romance de Curro el Palmo ) han de poder passejar el gos envoltats de somriures o d’indiferència.
