Encara més difícil per al supervivent Sánchez
No deu ser la cita de més autoritat per a un dia com avui, però aquí va aquesta frase de Gabriel Rufián: “El PSOE, com a partit d’estat, com a partit del règim, tendeix a segons quines inèrcies. El PSOE no fa, al PSOE se l’obliga a fer”. I Junts només ha aconseguit obligar el PSOE a complir una part dels acords. Igual, per cert, que li està passant a Esquerra amb el finançament singular.
Però aquesta només ha estat una part del problema. Perquè l’habilitat del supervivent Sánchez és que quan li convé actua com a guardià de la monarquia parlamentària i del sistema bipartidista, i quan li convé és capaç de dir que hi ha jutges espanyols que fan política, és capaç d'enfrontar-se a Trump i a l’OTAN, i planta cara a Israel abanderant el reconeixement de Palestina. ¿I quan és que tria ser l’home d’estat o posar-se la disfressa d'última esperança de la socialdemocràcia europea? La resposta és senzilla: quan li convé. Reconeixent Palestina o negant-se a augmentar (més) la despesa militar, ha pretès matar tot el que li podia créixer electoralment per l'esquerra. Però, sobretot, el que li convé és que es parli del que ell vol, encara que sigui del canvi d’hora. I els acords amb l’independentisme ja li han costat prou vots. Si Vox està més a la vora de governar, serà per culpa de Junts, dirà.
La naturalesa esmunyedissa de Sánchez és un signe dels temps que corren. Quan Pujol omplia el cove amb peix socialista o popular era una època en què els acords es tancaven amb un sopar amb les parelles i els governs queien si no eren capaços d’aprovar uns pressupostos. Ara Sánchez diu en públic que ell pensa governar fins al 2027, passi el que passi. Mai els vots d’un partit català havien estat tan decisius al Congrés com els de Junts (van fer president un perdedor de les eleccions), i poques vegades ha costat tant que ho semblés.
