Al voltant de l’anunci del nom del guanyador del premi Nobel de la pau hi ha des d’ahir una expectació a mig camí entre la que genera “The Oscar goes to…” i la del sorteig de la Champions. El responsable de tant d'interès és el rei habitual de la festa, Donald Trump, que converteix en notícia tot el que toca: si guanya, perquè els picapedrers començaran a esculpir el seu rostre al Mount Rushmore, i si no guanya, per veure a quina hora ordena als marines envair Noruega.
L’acord entre Netanyahu i Hamàs ha desencadenat celebracions als carrers, a Gaza i a Israel. És natural. S’acaben les bombes i tornen els ostatges. Molt millor això que continuar la guerra. Però tothom sap que dir-ne pau és una exageració, no tan sols perquè als dos cantons hi ha jaciments inesgotables d’odi, interessos polítics i negocis d’armament, capaços de fer fracassar qualsevol acord, sinó perquè Israel no podrà aspirar a viure en pau després de la destrucció i el ressentiment que ha sembrat entre els seus veïns i a tot el món. I bona part d’aquesta distopia ha estat possible gràcies al suport de Trump i a l'aliança de ferro entre els Estats Units i Israel. O sigui que això s’ha acabat quan ho ha imposat l’únic que podia fer-ho, després d’haver subministrat tota l'ajuda militar possible.
Les bases del Nobel de la pau estableixen que el premi és “a la persona que hagi treballat més o millor en favor de la fraternitat entre les nacions (ehem), l'abolició o reducció dels exèrcits permanents i la celebració i promoció dels acords de pau”. No diuen res de premiar promotors immobiliaris interessats a aixecar una Riviera de vacances en una platja plena de mort i de runa, ni presidents que treuen les tropes al carrer per vigilar els seus propis ciutadans.
