23/09/2021

Els escanyapobres

2 min

La presidència de Foment del Treball de Josep Sánchez Llibre està sent rica en episodis que no desdirien de L'escanyapobres, de Narcís Oller, si més no pel que fa al caràcter garrepa del personatge principal. Aquest mateix dijous, Sánchez Llibre s'ha exclamat enèrgicament de la proposta del ministre Escrivá (Inclusió, Seguretat Social i Migracions: cada dia són més imaginatius posant nom als ministeris) de vincular la pròrroga de l’ERTO a la formació dels treballadors. A Barcelona, on s'havia desplaçat per participar en un col·loqui organitzat precisament per Foment, Escrivá va declarar que troba “raonable” relacionar les pròrrogues amb els cursos de formació. Sánchez Llibre, per la seva banda, no donava crèdit al que acabava de sentir i va sortir fent-se'n creus davant de les càmeres: “Volen que facem una formació –to d'incredulitat, com si acabés de sentir aquesta paraula per primera vegada a la vida– i no sabem qui paga aquesta formació, si els empresaris, o els sindicats, o qui” –aquí s'ha de suposar que volia ser irònic–. Va sentenciar que el desacord entre patronals (la CEOE està “en plena sintonia” amb Foment, va subratllar) i govern espanyol és “total”. I, això sí, va aclarir que "confia en els equips negociadors” i que “no s'aixecaran de la taula fins a l'últim segon” per obtenir un acord. Alguns polítics haurien d'aplicar-se aquest principi.

Sense entrar a valorar la proposta del ministre, hi hauria d'haver almenys un acord previ a la negociació, sobre la baixa o nul·la qualificació d'una gran part de la mà d'obra a Catalunya, i també a Espanya. I, per tant, sobre la necessitat de formar els treballadors: a fi que disposin de més oportunitats i de fer disminuir el nombre de llocs de treball precaris, però també amb el propòsit de dinamitzar l'economia i enfortir la cohesió social. No és ironia: aquestes que acabo d'esmentar són conseqüències positives d'un mercat de treball que valora la formació, com ho demostren multitud d'experiències a països del nostre entorn una mica menys clavats al segle XX del que ho està Espanya (amb Catalunya i les Balears a dins). Ho podem observar a Portugal, sense anar més lluny, però també a França, Alemanya i algunes regions d'Itàlia. Dels Països Baixos, Suècia, Dinamarca, Finlàndia i altres països mítics del nord enllà, no en direm res perquè, a més, tot el que en diuen que ens fa quedar malament en la comparació acostuma a ser cert.

Amb les moltes i molt honroses excepcions que puguem trobar, el cert és que l'empresariat espanyol, i el català, segueixen apareixent com a forces que estiren molt més cap enrere que no empenyen cap endavant. La pugna sobre el salari mínim, que s'ha saldat amb la puja ridícula de 15 euros, n'és un altre exemple recent. Abusar d'una classe treballadora desfeta per dues crisis mundials consecutives, a fi de deixar-la instal·lada en la precarietat, les feines per hores i l'absoluta falta d'al·licient (algú a qui s'explota no té cap interès per fer la feina ben feta) no és un bon negoci, ni per als empresaris ni per al país.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats