Escena de desamor al metro
Això del metro i el transport públic pot ser un infern. Per exemple, si vols concentrar-te en la lectura i al costat tens una persona discutint per temes de feina amb el volum massa alt.
Però també de vegades ens permet caçar al vol alguns moments d’intimitat als quals, d’altra manera, no tindríem accés. Això –no ens enganyem– per als que escrivim ficció és una mina. Petits bocins de vida que cal saber detectar, capturar i treballar fins que brillin.
L’altre dia, sense anar més lluny, vaig ser testimoni i oient involuntària d’una escena de desamor. El desamor és, o a mi m’ho sembla, un moment tant o més inspirador que l’enamorament, literàriament parlant.
La noia que seia al costat meu va començar parlant fluixet, però a mesura que la conversa s’anava escalfant –imagino– es va deixar endur i va anar elevant el to de veu. Jo només la sentia a ella, és clar, i no pas al seu interlocutor o interlocutora. El joc d’anar imaginant les intervencions o rèpliques de l’altre m’engrescava.
La primera frase que em va cridar l’atenció va ser: “Ni t’estic deixant ni et demano que em deixis: vull que ens deixem”. Com que la tenia al costat i no volia que notés que m’interessava el seu diàleg, només vaig gosar mirar de reüll. Era una noia amb el cabell negre molt curt, li posava uns vint-i-cinc anys, prima i amb un vistós tatuatge de colors al braç (no veia si a l’altre també n’hi duia). Tenia una veu dolça, joveníssima.
Havia alçat la veu per dir aquella frase que vaig trobar bonica i dramàtica alhora, la frase que diries si vols que s’acabi una relació que t’ha fet feliç molt de temps però que ja no te’n fa. Ara havia modulat l’entonació i es mostrava afectuosa, com si parlés amb un somriure als llavis que jo no podia confirmar.
“Esclar que encara t’estimo!”, va deixar anar sense cridar però amb un to clarament ofès. Jo m’imaginava el seu interlocutor (volia saber si era home o dona, si també duia tatuatges) desesperat per mirar d’entendre què passava, per mirar de convèncer-la de no deixar-se.
“Encara t’estimo i t’estimaré sempre –insistia ella–: ens estimarem sempre”. Aleshores sí que hauria volgut intervenir-hi i advertir-li –l'experiència és un grau– que això que ara deia tan convençuda potser no passaria. Que potser acabarien detestant-se o, encara pitjor, sentint indiferència absoluta l’un per l’altre.
Mentrestant, la noia havia acabat la conversa. Li vaig veure una llàgrima solitària que li relliscava per la galta. Va observar el panell de les parades, desconcertada, i vaig intuir que s’havia saltat la seva. Es va aixecar i, per un moment, ens vam creuar la mirada. Vaig fer un somriure compassiu, ella un de molt trist. Va baixar a Sagrada Família.
