Quan l’escola és un camp de batalla
Ens cal, i de manera urgent, una radiografia del sistema educatiu. Una que sigui realista i no governamental, que en diagnostiqui les esquerdes (o esvorancs). No és cap exageració afirmar que fa aigües per tot arreu, només cal preguntar-ho als qui estan al peu del canó, que porten temps alertant-nos del deteriorament de l’ensenyament. No és una simple qüestió de protocols o de si es compleixen o no (que per descomptat n’hi ha d’haver i s’han de complir), és que el malestar en l’educació és palpable i constant i està tenint greus conseqüències sobre els alumnes i el personal docent.
Els pares dipositem la tutela dels nostres fills a l’escola durant les hores que hi passen i el mínim que esperem és que hi estiguin segurs. Aquesta confiança és fonamental, imprescindible, per vertebrar un lligam sòlid que es pot acabar convertint en veritable pertinença i és el que permet a una família vinguda de l’altra punta del món, sense saber gaire bé com funciona la societat que l’acull, deixar els seus fills al centre esperant que hi estaran bé, que rebran l’educació necessària per esdevenir un adult independent, que els valors que els inculcaran seran bons fins i tot si no coincideixen en tot amb els valors familiars. Què passa si el que es troba l’alumne és menyspreu i assetjament o indiferència cap al seu patiment? Que s’esfondra una de les institucions cabdals de la democràcia, aquest espai segur, de creixement i socialització, una segona casa fora de casa. Si trontolla aquest pilar, trontolla tot: cap nen que s’hagi sentit maltractat durant els anys d’escolarització podrà esdevenir un ciutadà compromès amb els valors cohesionadors de la convivència comuna. "De quina democràcia em parles –ens dirà–, si quan m’havíeu de protegir em vau abandonar a la meva sort?" Quin arrelament podem esperar per als que han vingut a treballar i resulta que els falla una institució tan prestigiosa com l’escola?
Però, esclar, els problemes de l’educació no ho són només del sistema educatiu. Fins a quin punt ha d’entomar tots els problemes de la societat? Com podem esperar que ho faci després d’anys d’empobrir, erosionar i desmantellar l’educació pública? Poden existir programes específics, protocols, mesures escrites per prevenir tota mena de fenòmens que es poden produir a les aules, però amb quins recursos? A professors i mestres els demanem que facin de tot, avui dia: que ensenyin continguts, per descomptat, però també que facin de psicòlegs atenent la salut mental dels alumnes, d'integradors socials que gestionin la diversitat en totes les seves formes, de sexòlegs que formin en aquesta matèria, d’activistes que conscienciïn contra el masclisme o el racisme, de policies que detectin radicalismes, abusos sexuals o maltractaments. Tot això mentre gestiones tones de burocràcia inútil, canvis de plans cada dos per tres i el menyspreu habitual de les autoritats polítiques. Per no parlar del desprestigi social de la professió i de l’agressivitat, si no violència, amb què poden arribar a ser tractats per les famílies. Cal una vocació a prova de bomba per assumir aquest nivell d’exigència, però és que fins i tot els docents més compromesos, més conscienciats i implicats, acaben cremats per la impotència i la sensació constant de soledat en què els deixem. Detecten maltractaments, abusos, pobresa, però resulta que l’assistent social de la zona està desbordada de feina. Intueixen problemes de salut mental i fan el tràmit de derivar l’alumne, però resulta que li donen hora per d’aquí uns mesos.
L’educació no pot ser un assumpte d’heroisme individual ni una preocupació només dels qui hem procreat. El món laboral, el sanitari, l’urbanístic, el mediàtic, el de l’oci, la cultura, tot hauria de pensar-se a favor i no en contra dels menors i el seu benestar.
