Les escoles xineses són les guanyadores?

Un estudi internacional publicat el mes passat analitzava el rendiment en matemàtiques, ciències i competència lectora d'alumnes de 65 països. El guanyador va ser... el confucianisme! Al capdamunt de la taula classificatòria, en els tres àmbits i amb un avantatge considerable, hi havia Xangai. Tres dels quatre següents països capdavanters eren també societats amb el llegat confucià de la reverència per l'ensenyament: Hong Kong, Singapur i Corea del Sud. Finlàndia era l'únic país no confucià que s'hi havia infiltrat.

I els Estats Units? Nosaltres vam ocupar el 15è lloc en competència lectora, el 23è en ciències i el 31è en matemàtiques. Fa més de vint anys que visito escoles a la Xina (i durant un temps els meus propis fills van anar a escoles japoneses, que també porten l'empremta confuciana) i la majoria d'aquest temps l'he passada o bé tenint-ne enveja o bé quedant-ne bocabadat. Mai no oblidaré com una vegada, a Tòquio, vaig voler treure de la guarderia el meu fill de dos anys per a una visita als EUA, em vaig trobar amb un formulari a les mans en què havia de consignar, entre altres coses, la "raó de l'absència demanada".

A la Xina i a la resta de l'Àsia, l'ensenyament funciona bé perquè és una prioritat: nosaltres, els nord-americans, n'hauríem d'aprendre. Esclar, Xangai, amb el seu ascens a la primera posició de la classificació mundial, no és representatiu de tota la Xina, perquè les de Xangai són les millors escoles del país. Però, tot i així, cal dir que les antigues escoles abominables del camp xinès han millorat notablement.

Només vint anys enrere, al camp els nens sovint deixaven l'escola primària. De vegades, els mestres ni tan sols dominaven el mandarí estàndard, que se suposa que és la llengua vehicular. Avui, fins i tot a les zones rurals més remotes la majoria de les noies i els nois arriben a l'escola secundària, arribar a la universitat ja no és pas estrany i els mestres han millorat enormement. A l'indret on la meva dona, americana d'origen xinès, hi té les arrels (un petit poble del sud de la Xina), els nens dels camperols porten un curs d'avançament en matemàtiques en comparació amb els meus fills, que van a una excel·lent escola pública de l'àrea metropolitana de Nova York. En matemàtiques, això sembla valer per a tots els EUA.

Tot i ser un país socialista, poc donat a fer fora els treballadors, sorprenentment la Xina (més que no pas els EUA) sap molt bé què ha de fer amb els mestres ineficaços. Els directors xinesos no ho tenen fàcil per acomiadar ningú, però poden obligar els mestres menys eficaços a rebre formació addicional i, si això no funciona, enviar-los a fer altres feines. "D'un mal mestre sempre se'n pot treure un mestre de gimnàstica", em deia la directora d'un jardí d'infància a la ciutat de Xian mentre m'hi feia la visita. A la Xina, l'esport escolar i la gimnàstica no tenen cap importància.

(Aquest jardí d'infància també era un bon exemple d'un altre punt fort de la Xina: el seu excel·lent sistema d'educació per als més petits, que normalment comencen als dos anys. L'únic element de l'ensenyament xinès que trontolla és el sistema universitari: les facultats són de tercera, i això és una vergonya per al país.) Però vet aquí que els xinesos no estan pas tan satisfets del seu sistema escolar. Gairebé sempre que miro d'interrogar un xinès sobre el seu sistema, en sento queixes, en lloc d'elogis. Molts xinesos critiquen durament el fet que el seu sistema elimini el pensament independent i la creativitat i mostren enveja per la capacitat del sistema nord-americà de nodrir l'autoconfiança (i procurar que l'aprenentatge sigui engrescador i no una rutina).

A Xian, vaig anar a veure Gaoxin Yizhong, potser la millor escola d'ensenyament secundari de la ciutat, i professors i alumnes parlaven amb una mica de recança de la importància que donen els nord-americans a les associacions escolars, les arts i el pensament independent. "Hem d'encoratjar més la creativitat -deia Hua Guohong, professor de química-. Hauríem d'aprendre de les escoles nord-americanes".

Un amic meu que viu a la província de Guangdong vol enviar els seus fills a estudiar als EUA, perquè diu que les escoles nacionals "maten la creativitat". Un altre fa que el seu fill vagi a una escola internacional per evitar el que a ell li semblen "programes d'ensinistrament de foques". Les escoles privades brollen per tot arreu i la majoria presumeixen de posar l'accent en la creativitat.

Pel que fa a mi, crec que l'autocrítica l'encerta plenament, però també admiro profundament la passió per l'ensenyament i el compromís de millorar el sistema. William Butler Yeats tenia raó quan deia que "ensenyar no és omplir una galleda, sinó encendre un foc". Però, d'altra banda, és més fàcil encendre una foguera si a la galleda hi ha combustible.

El més important és que el punt fort del sistema xinès és la seva reverència confuciana per l'ensenyament, que s'ha infiltrat a la cultura nacional. A les escoles xineses, els mestres hi són més respectats, i l'alumne més admirat sovint és el cervell de la classe i no pas el bromista o el pallasso.

Sovint els nord-americans pensen en la posició estratègica de la Xina en termes, per exemple, dels seus nous avions furtius. Però el seu veritable avantatge estratègic és el seu sistema d'ensenyament i la passió per l'aprenentatge que el sustenta. Nosaltres, els nord-americans, no esdevindrem confucians, cosa que no treu que podríem fer pujar l'ensenyament en la nostra llista de prioritats i fer-ho sense renunciar a la creativitat i al pensament independent.

Això és el que vam fer el 1957, quan els soviètics van llançar l' Sputnik . Aquests últims resultats en la prova escolar haurien de ser el nostre Sputnik del segle XXI.