ABANS D’ARA
Opinió 01/12/2021

Una Església bel·ligerant (1986)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

CASIMIR MARTÍ 1986
3 min
Una Església bel·ligerant (1986)

De l’article de Casimir Martí (Vilanova i la Geltrú, 1926 - Barcelona, 2021) en un número de Qüestions de Vida Cristiana (V-1986) sobre Església i Guerra Civil Espanyola. Fa dotze dies de la mort de mossèn Casimir Martí, doctorat a Salamanca i a Roma, historiador del moviment obrer, professor de teologia, primer director de l’Arxiu Nacional de Catalunya (1980-1991).

El protagonisme i la bel·ligerància de l’Església en la guerra civil espanyola els deixà afirmats el cardenal Isidre Gomà, arquebisbe de Toledo, en la seva pastoral Lecciones de la guerra y deberes de la paz, d’agost de 1939: “Ha debido hacerse la guerra para lograr la paz, y hemos ganado la guerra. Gracias a Dios que nos ha dado la victoria y con ella se ha podido restablecer una paz justa. ” Davant aquestes manifestacions sorprenentment diàfanes, les preguntes a les quals el títol d’aquest article obligaria a respondre es podrien formular així: ¿Com s’explica el fet, literalment aberrant, que l’Església es pugui atribuir, al segon terç del segle XX, tot expressant-se en primera persona del plural, la victòria en una guerra fratricida, i pugui involucrar-hi el mateix Déu? ¿Quines arrels té la càrrega emotiva que s’endevina en aquelles afirmacions, tota vegada que són portadores d’un contingut racional més aviat escàs? Aquestes preguntes no poden obtenir una resposta adequada i rigorosa perquè ens manca una història crítica de l’Església i de l’anticlericalisme dels segles XIX i XX, amb referències que cada vegada apareixen com més inevitables al segle XVIII, en l’oposició frontal que l’Església hi desplegà contra la Il·lustració. [...] Pecaria de superficialitat si de les meves hipòtesis m’inclinés a extreure’n exclusivament la conclusió següent: la intransigència dels carlins integristes es va tornar a manifestar, en ocasió de la guerra civil de 1936-39, en postures que, com les del cardenal Gomà, es van arribar a imposar sobre altres postures, com la del cardenal Vidal i Barraquer [...]. Tant els carlins com els catòlics que acceptaven el marc d’acció política establert per la Constitució de 1876 coincidien en el principi teòric, anomenat la “tesi”, que l’Estat havia de ser confessionalment catòlic perquè tenia el deure de reconèixer la religió veritable. La diferència entre els catòlics intransigents i els tolerants era merament estratègica, en el sentit que els tolerants admetien circumstancialment (la “hipòtesi”) el mal menor d’un Estat que no reconegués la religió veritable. [...] Tot intent de procurar per a l’Església una plataforma d’influència política o social, és a dir, parcel·les -si més no- de poder civil, té com a conseqüència inevitable la de convertir l’Església en una força competitiva i “bel·ligerant” (en el sentit més atenuat i figurat del terme), enfront d’altres forces polítiques i socials. [...] Reconec que passar de la “bel·ligerància” política i social a la bel·ligerància de les armes en els camps de batalla constitueix un salt qualitatiu, però per desgràcia no il·lògic. [...] La certesa eclesiàstica de posseir l’única veritat capaç de configurar l’autèntica i feliç convivència de la societat humana fa de l’Església una entitat potencialment perillosa. [...] ¿No degué ser això el que va passar a gran part de la jerarquia eclesiàstica i del poble fidel en ocasió de la guerra civil de 1936-1939?

stats