L’esllanguiment de l’autonomisme
Si tot el que està disposat a fer el nostre Govern –perquè és l’únic que pot fer sense prendre mal– és gestionar l’autonomia, doncs es diu i ja està. Seria molt millor reconèixer-ho per evitar la confusió de dir que tenim un Govern independentista quan només és un Govern d’independentistes. Que no és el mateix. I també seria molt millor no crear falses expectatives afirmant que governen una Generalitat republicana, si el que realment tenim és una Generalitat autonòmica sotmesa al Regne d’Espanya i al règim monàrquic del 78. L’aigua clara, i la xocolata espessa.
La meva opinió és que aquest vol i dol de la situació actual és en bona part el responsable del malestar nacional que viu el país i que es tradueix en una irritació interior devastadora. Parlo del fet de tenir el Govern nascut del Parlament més independentista de la història, però disposat a circular per la via autonòmica més estreta dels darrers seixanta anys. És a dir, per la via d’un Estatut potinejat a les Corts el 2006, ultratjat pel Tribunal Constitucional el 2010 i després ferit de mort per l’aplicació infame de l’article 155. Ara mateix, les nostres institucions polítiques són víctimes de l’atzucac on s’han ficat. El seu descrèdit neix de fer veure que són el que no volen o no poden o no saben ser.
Si per tenir-nos entretinguts volen parar una taula de diàleg a l’espera que canti el gall i el govern espanyol es desdigui d’allò que ha negat no tres, sinó mil vegades –que en cap cas no hi haurà referèndum–, que ho facin. Però aquesta comèdia no justifica dir que és un Govern independentista si al final està disposat a empassar-se tots els gripaus que li imposa el govern de Sánchez i totes les sentències dels tribunals espanyols. Sentències que no tan sols aturen qualsevol iniciativa que desbordi la del govern de l’Estat, sinó que retallen les competències que ja s’exercien, com acaba de passar amb la recent intromissió en el model educatiu.
I és que el mentrestant que havia de ser un temps d’espera perquè l’independentisme es refés interiorment i l’estat espanyol mostrés una voluntat de concòrdia promesa a bombo i platerets, a hores d’ara ja s’ha vist que és un parany. Si, com diuen alguns estrategs d’ERC, la taula de diàleg és l’única via per a la independència, llavors el més honest seria que afegissin que, fet i fet, la donen per perduda. Siguem francs: l’Estat no hi entén, de mentrestants. Mentre l’independentisme fa parada i fonda, l’Estat i tots els seus aparells segueixen fent la seva feina amb tanta astúcia i mala bava com en els pitjors temps. El govern de Catalunya no ho sé, però si seguim així, el país segur que prendrà mal.
El resultat del retorn a aquest autonomisme ferit, ara mateix, també ha penetrat l’independentisme cívic. Torna a ser principalment un moviment reactiu, només capaç de moure’s iradament davant de cada nova provocació sense ser capaç de tenir una iniciativa pròpia. Em recorda aquells temps d’independentisme minoritari en què molts deien que en llevar-se escoltaven la Cope del Jiménez Losantos “per carregar piles”. Ara l’independentisme irritat en té prou de seguir segons quins programes i tertúlies dels propis mitjans, on els provocadors han aconseguit tenir-hi un espai còmode. Ens clavem el fibló verinós nosaltres mateixos. I això, no en tinc cap dubte, no eixampla res, sinó que el mal humor sempre fa recular.
Que de 2017 a 2021, segons l’enquesta anual de l’ICPS, els qui creuen que s’assolirà la independència hagi baixat pràcticament a la meitat –del 15 al 8 per cent–, i que entre els votants d’ERC, el partit dels “independentistes de tota la vida”, només un 9,8 per cent cregui que hi arribarem, mostra la magnitud de la reculada. Si no fa aviat un cop de timó, si res no l’atura, aquest autonomisme mancat portarà el país a l’esllanguiment nacional i, resignat a l’autonomia, acabarà sent governat pels autonomistes de veritat.
