Els espanyols més desgraciats

Cuatro va estrenar diumenge la versió ruïnosa de Callejeros viajeros o Españoles por el mundo . A ¿Qué hago yo aquí? visiten espanyols en condicions límit. Van començar amb una selecció immillorable de pobres desgraciats de la Sibèria. La primera família era peculiar per la feliç resignació que mostraven vivint en un lloc on havien d'engegar el motor del cotxe cada dues hores per no quedar-se sense. El marit, xofer de professió, fa anys que no sap què és dormir sis hores seguides perquè depèn del vehicle. L'altre motiu curiós és que eren allà per voluntat divina. Són missioners neocatacumenals i amb els seus 7 fills donen exemple a la Sibèria del que ha de ser la família catòlica. També vam patir amb la professora de castellà a la universitat. Viu sola en una mena d'hostal del terror. Amb prou feines tenia matalàs, li sagnava el nas pel fred i li sortia fang de l'aixeta del lavabo. "Pero tengo que sobrevivir ", deia ella. La misèria que van demostrar cada un dels testimonis fascinava l'espectador. Cada minut tenia una sorpresa. En època de crisi Cuatro ha decidit deixar de banda la recerca d'El Dorado a l'estranger i alertar-nos que sempre n'hi ha un que està pitjor. Hem hagut d'anar a la Sibèria més severa per trobar espanyols que pateixen més que els d'aquí. Seguint l'estil d'aquest tipus de docuxou la presentadora en primer pla va mostrant sorpresa per tot. Fins i tot vam ser testimonis del primer grau de congelació del seu nas. El tenia groc. El retrat és esbiaixat: només trien la penúria. La càmera posa l'objectiu sense compassió en el forat d'una comuna plena d'orins i femtes congelades dels mongols o mostra amb falsa ingenuïtat com una russa s'ha fotut el vodka de quatre ampolles "per tradició". No és que a Espanya no hi hagi la mateixa misèria, és simplement que a alguns els consola pensar que això passa a l'altra punta de món i que tot plegat només és culpa de la temperatura.