26/11/2021

El museu de la bogeria

3 min
Porta d'una de les cel·les de l'hospital psiquiàtric més antic del Brasil, fundat el 1982 i que va tancar definitivament a principis d'aquest mes de novembre.

Diumenge passat vaig anar amb la meva família a un museu de Barcelona, un lloc, tal com s'anunciava, per a la diversió d'infants i adults. Gaudiríem d'habitacions temàtiques, laberints i meravelles a cada pas. Viatjaríem pel món de la fantasia, caminaríem pel sostre i visitaríem la casa del gegant. Dins de les activitats més sol·licitades ens trobaríem també amb el museu de la bogeria, destinat en principi als majors de 12 anys.

Iniciàrem la visita per la part del museu del terror. Segons es detallava, el que s'hi exposava no era cap història inventada, sinó que havia passat de veritat. La visita recrea l'Hospital Psiquiàtric Severalls, del Regne Unit, creat el 1910. D'aquest hospital se'n destaca la por dels pacients indefensos, amb històries marcades pels abusos, experiments i tancaments.

Indagant la seva història, sembla que en aquest hospital moltes dones van ser tancades per les seves pròpies famílies, de vegades com a resultat de tenir fills il·legítims o perquè havien estat violades. En aquest centre es practicaven electroxocs i la lobotomia frontal. Els malalts no rebien l'alimentació necessària i no era infreqüent veure pacients amarrats als llits.

Aquests malalts a qui la societat necessitava aïllar eren persones qualificades de boges per l'estat, i eren destinades a ser tancades fins a curar-se. La desesperació d'alguns interns que afirmaven que no estaven bojos va quedar plasmada en molts llocs.

Aquest no va ser l'únic hospital on van passar aquestes coses. El tractament que es donava als malalts mentals al segle XIX i durant la primera meitat del XX va estar caracteritzat pel dolor, l'internament en centres psiquiàtrics, l'aïllament i l'amuntegament, així com la pràctica de tractaments brutals.

Recordo especialment el moviment de l'antipsiquiatria impulsat a Itàlia per Franco Basaglia als anys 70, el progressiu tancament de les Institucions Totals i la llei del 1980 que porta el seu nom i que va ordenar el tancament dels manicomis. La visita a un centre psiquiàtric de l'època, també al nostre país, és difícil d'oblidar.

Però tornant al museu: sense pràcticament cap aclariment, ja que estava molt fosc i els quadres explicatius a la paret eren molt petits, ens vam endinsar en aquesta part del museu del terror sense saber gaire bé el que ens trobaríem.

Una definició tan simple com alarmant penjava d'un petit quadre per definir la psicosi i a continuació n'apareixien d'altres de la mateixa mida per explicar algun dels instruments que es feien servir en aquest hospital per tractar els malalts mentals, i que es reproduïen al museu.

I així, per exemple, ens trobem amb la cadira d'apaivagament, a la qual el pacient estava fixat de braços i cames i amb un dispositiu que li fixava també el cap per disminuir-li el pols sanguini. O el gronxador, anomenat també teràpia de rotació, on es posava el pacient en una cadira suspesa en l'aire mentre donava voltes durant hores i hores. Era molt dolorós i no comportava cap millora. Apareixien també figures de persones encadenades i emmanillades en un llit, a més d'altres representacions.

Naturalment, per espantar el personal no podia faltar el símbol de la dona presa d'un atac d'histèria que terroritzava els visitants en la foscor.

Jo vaig quedar compungida, no de por, que se suposava que era el que m'havia de provocar, sinó per la manca de sensibilitat. Recrear el que van ser els psiquiàtrics en el passat per divertir infonent por em resulta incomprensible, particularment si la recreació és en un museu que s'anomena Big Fun Museum.

Tothom que hagi viscut amb proximitat les dificultats d'una persona amb trastorns de comportament greu, sap com és de difícil, dolorós i sobretot trist. Encara recordo parlar a casa meva d'un familiar a qui se li havia practicat un electroxoc com una cosa terrible.

I em va venir a la memòria que quan vaig visitar el Museu de l'Holocaust de Washington no vaig poder oblidar les seves imatges i encara avui recordo l'olor inoblidable de la muntanya de sabates. Però malgrat l'horror que produïen moltes escenes i fotografies, quedava clar que la intenció del museu era no oblidar els fets sobre els horrors del genocidi dels jueus a l'Alemanya nazi i evitar així que una història com aquesta es repeteixi.

Al museu del terror, els nens de la meva família només van sentir la por i la foscor sense entendre bé el que veien. Els adults van comprendre el tema dels hospitals psiquiàtrics, però les explicacions eren massa secundàries, de manera que dominava l'ensurt de les figures i el terror. En acabar la visita vaig repetir-la per poder veure les explicacions i vaig sortir molt afectada del fet que es pogués tractar el dolor i el patiment dels trastorns mentals amb tanta frivolitat. Al final en aquesta Barcelona progressista i feminista, a les dones se'ns segueix representant com a histèriques i el dolorós passat de les Institucions Totals és tan sols “un laberint de la por" en un museu de la diversió.

Esther Giménez-Salinas és directora de la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa, Facultat Pere Tarrés - URL
stats