Reinserir les idees?

Com es pot dur a terme un programa de tractament que pretengui "rehabilitar sediciosos"?

ESTHER GIMÉNEZ SALINAS
ESTHER GIMÉNEZ SALINAS Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés

El sistema penitenciari del nostre país és relativament progressista, com a mínim comparat amb els països del nostre entorn. A excepció, això sí, dels països escandinaus, on el règim obert és la norma i no l'excepció, i on algunes presons s'assemblen més a un col·legi major que a un centre penitenciari, ja que no alberguen més de 100 persones. En aquests establiments l'objectiu és normalitzar la vida a la presó, de manera que s'assembli el màxim possible a la vida a l'exterior. En moltes presons, els presos es preparen el seu propi menjar, que compren en establiments propers, i tenen activitats tot el dia, algunes d'externes i altres a l'interior. Aquest hauria de ser sens dubte el model a seguir.

Per contra, a França, a Anglaterra i fins i tot a Alemanya la vida a la presó és en molts aspectes més restrictiva que a Espanya. Per regla general, i com s’estableix d'una manera o altra en tots aquests sistemes, la finalitat primordial de la pena –almenys en teoria– és aconseguir la reeducació i la reinserció social. Al nostre país això es vol aconseguir a través del tractament penitenciari, l’objectiu del qual és "fer de l'intern una persona amb la intenció i la capacitat de viure respectant la llei penal". Que s'aconsegueixi ja és una altra història.

El tercer grau no és un privilegi, sinó una forma de complir condemna més d'acord amb el segle XXI

El reglament penitenciari (RP), en el seu article 110, detalla els elements que ha de tenir aquest programa individualitzat de tractament (PIT). Per aconseguir aquests objectius existeixen: a) programes formatius orientats a desenvolupar les aptituds dels interns i millorar els seus coneixements, capacitats tècniques o professionals; b) programes psicosocials orientats a millorar les capacitats dels interns i, si s’escau, a tractar els problemes específics que puguin haver influït en el seu comportament delictiu anterior; i c) potenciar i facilitar els contactes de l'intern amb l'exterior especialment a través dels programes de la comunitat.

Per complir el tractament, l'intern serà classificat en primer, segon o tercer grau, però no caldrà passar pels tres sinó que podrà ser classificat directament en qualsevol d'ells.

El primer grau és per als interns de perillositat extrema o inadaptació greu a les normes generals de convivència. A les presons catalanes només un 2% de la població està en aquesta situació. Anomenar-lo primer grau és en realitat un eufemisme per no dir màxima seguretat. 

El segon grau, també conegut com a règim ordinari, és per a aquells penats als quals la situació personal els permet una normal convivència al centre, però sense que de moment tinguin capacitat per viure en semillibertat. El 72% dels interns estan en aquesta situació. 

Finalment, el tercer grau o règim obert s'aplica als interns que per les seves circumstàncies personals i penitenciàries estan capacitats per viure en semillibertat. A Catalunya un 26% de la població compleix la seva condemna en aquesta situació.

La classificació en grau la formula raonadament la Junta de Tractament, però a més ha de contenir el programa individualitzat de tractament.

Dimecres vam saber que Cuixart, Sànchez, Forcadell, Bassa, Junqueras, Forn, Rull, Turull i Romeva han estat classificats en segon grau. Per la seva vida tant personal com familiar, per la seva actitud de cooperació en les activitats del centre, pel seu historial delictiu, per l'absència de violència, perquè no existeix risc de fuga i, especialment, pel seu arrelament social, haurien pogut ser classificats perfectament en tercer grau. No és –repeteixo una vegada més– un privilegi, sinó una forma de complir condemna més d'acord amb el segle XXI. L'únic element discordant per al règim obert era la llarga durada de les condemnes. Així que podríem dir que en aquest sentit han estat doblement castigats.

Entenc que potser les Juntes de Tractament, amb criteris tècnics, han volgut evitar els possibles recursos i amb això el risc d'una futura regressió de grau si eren directament classificats en tercer grau. En aquest sentit és cert que són molt pocs els casos de persones amb llargues condemnes que inicialment són classificats en règim obert. Però malauradament els contactes amb l'exterior seran més lents i més esglaonats. Certament es podran utilitzar els articles 100.2 i 117 del RP, que no són permisos penitenciaris (aquests es concedeixen en segon grau un cop complerta una quarta part de la condemna), sinó una forma de flexibilitzar i adaptar el compliment de forma més individualitzada a través d'activitats programades a l'exterior.

Però el que em genera més dubtes és com es pot aplicar un programa de tractament que pretengui "rehabilitar sediciosos". D'entrada, al sentir aquest nom em trasllado a plena època franquista. I és que el delicte de sedició, en la seva configuració actual, hauria de ser suprimit o com a mínim modificat. Per això també penso que, en aquests casos, quan l'autor ha actuat de forma no violenta i en defensa de les seves idees morals, religioses o polítiques, la intervenció individualitzada s'ha de plantejar necessàriament de forma alternativa, respectuosa i diferenciada.