L’OBSERVADORA

“Diuen que 25 anys”

“Diuen que 25 anys” / MARI FOUZ

La visita a la presó sempre té un punt de sordidesa. No t’hi acostumes. Lledoners és nova i té llum. Però no es normalitza aquell soroll d’engranatge de les portes pesants que es tanquen al teu pas, ni es pot travessar el pati sense sentir l’alçària dels murs. Divendres no hi havia nens nerviosos estirant les mànigues de les mares esperant la visita als pares. A l’entrada hi havia un silenci dens. A les onze del matí hi havia rumors sobre quina seria la petició de pena de la Fiscalia. Algú m’havia dit abans d’entrar que a Oriol Junqueras li demanarien vint-i-cinc anys de presó.

Entro al locutori i espero uns minuts a l’altra banda del vidre. Dues cadires, un marbre que refreda les mans i aquell vidre ple de marques de mans i que impedeix qualsevol contacte físic per saludar-nos i que ens obligarà a alçar la veu i parlar a través del telèfon que hi ha a la banda del pres. No és un bon dia: just fa un any que l’exvicepresident del Govern destituït pel 155 i president d’Esquerra Republicana és a la presó, el mateix dia de l’aniversari del seu fill Lluc -que fa sis anys i està aprenent a llegir-, i espera saber quants anys de presó li demana la Fiscalia.

Oriol Junqueras entra al locutori en màniga curta i somrient. Fa broma sobre el vidre que separa les nostres mans i no ens permet saludar-nos. Té un efecte imperatiu impedint la proximitat de les persones quan dialoguen. Junqueras ve de fer classe a una trentena d’interns i està de bon humor. Els ha parlat de la sonda Cassini i el mòdul de descens Hygens, de la primera missió que va explorar Saturn i els seus satèl·lits naturals i que va confirmar que a Tità i a Encèlad, amb els seus plomalls gegants, hi havia aigua i eren candidats a tenir vida. Junqueras pregunta si hi ha notícies. Quan sent que el rumor són 25 anys, somriu, com si personalment ja ho donés per fet, i diu que cal reaccionar amb “fermesa, serenitat, dignitat i entusiasme”.

La conversa continua recuperant la classe als interns, que li han preguntat si és cert que els xinesos volen construir una lluna artificial, i com ho ha aprofitat per explicar Kepler i les naus de vela que algun dia havien de creuar l’espai interplanetari. Està encuriosit per si la nit anterior es va sentir la resposta al “Bona nit” a les portes de la presó. La seva frase va ser: “Lluc i Joana, us estimo, guanyarem!” Per darrere la porta del locutori passa Raül Romeva amb posat seriós i amb la bossa d’esport a la mà. Entra. “Ja ho sabeu?” “No, només rumors”. “Ho acaba de dir la ràdio. Tu, 25 anys; en Cuixart, en Sànchez i la Carme, 17. Jo i en Forn, en Rull, en Turull, la Dolors Bassa, 16 anys”. Romeva dubta amb la resta de penes. Les acaba de sentir i no sap si ha retingut exactament la pena que demanen a un altre bon amic dels dos, l’exconseller de Justícia Carles Mundó. Junqueras s’adona que és a qui més anys demanen i fa broma: “Seré el campió!” Rull passa per darrere el vidre de camí a un locutori on ja l’esperen. Saluda: “Tinc curiositat per saber com ho justificaran. ¿Demanen 16 anys perquè el Piolín no va anar al port de Palamós?” Jordi Turull, que aquella tarda tindrà un permís per visitar el seu pare en un hospital, saluda amb cara de preocupació i un gest de solidaritat amb la mà que acompanya amb un “Ens en sortirem”. Jordi Cuixart saluda la resta de presos polítics amb un somriure i una frase de coratge.

Junqueras reacciona flegmàtic, embridant l’emocionalitat d’un moment que està entre el surrealisme i la gravetat de la petició de penes, que encara no els ha estat comunicada formalment. Parla de “desproporció absoluta amb la realitat”. “Qualsevol persona honesta arriba a les conclusions que no hi ha delicte. Que aquesta causa és una construcció que no té a veure ni amb la realitat ni amb com som nosaltres. No s’aguanta per enlloc”, conclou.

Junqueras té ganes de defensar-se perquè “internacionalment el que clama al cel és la presó” i el judici ha de ser “una palanca, l’element didàctic per excel·lència”. Sobre el diferent pronunciament entre l’Advocacia de l’Estat i la Fiscalia es limita a constatar que és “millor passar de 12 a 0 que de 25 a 0”. Però que això són entreteniments, i que no hi ha delicte i només l’absolució faria justícia.

L’emocionalitat desapareix amb la notícia i Oriol Junqueras reprèn el discurs polític allà on érem. Fa la sensació que ha interioritzat els anys de presó, els que finalment es derivin del judici i les conclusions finals de la Fiscalia, com una inversió en el projecte polític i que està determinat a posar ERC en la centralitat del país i aconseguir consensos transversals i permanents que ampliïn la majoria. Fins ara compta amb l’ajuda de les febleses democràtiques de què l’estat espanyol fa gala en la seva perseverant supèrbia. La impressió és que Junqueras es veu com un líder pacífic a la irlandesa i que entre els seus avui mana més que mai. Admet que avui s’està “parlant” però que el diàleg queda lluny, malgrat les visites i trucades. Però la política és, sobretot, la tramoia darrere l’escenari, i d’aquesta tramoia dependrà el futur dels presos polítics i del país.

Més continguts de