Estil, negacionisme i distensió
1. El gir. En política, tenir la iniciativa, marcar el pas, és important. I més encara després de perdre. Primer, perquè demostra que estàs viu; i segon, perquè descol·loca l’adversari. Dilluns Sánchez ho va tornar a fer. I no deixa de ser curiós que hagi agafat a tothom per sorpresa, perquè el sentit de l’oportunitat –que li ha permès anticipar situacions que pocs preveien– és probablement la seva principal virtut política. La imatge de Sánchez és peculiar. L’estil, l’elegància en l’expressió corporal i la manera neta de parlar es despleguen sense projectar atributs precisos. La seva figura crea un punt de distància. Massa polit per transmetre autoritat i empatia a la vegada.
Ningú donava un duro per Sánchez quan l’any 2016 la direcció del PSOE el va obligar a dimitir i ell va emprendre una peregrinació per les organitzacions del partit per tornar a la batalla. Un any més tard derrotava Susana Díaz i Patxi López en unes primàries. Tampoc eren gaires els que hi creien quan va presentar la moció de censura que va tombar Mariano Rajoy, o quan el 2019 va convocar les eleccions anticipades que el van consolidar com a president. Embolica que fa fort. Sembla haver fet de l’aposta sorpresa el seu estil. Se’n sortirà aquest cop?
De moment, ha canviat el pas a tothom. El PP somiava un semestre d’acorralament permanent d’un govern cada cop amb més dificultats per mantenir la cohesió de la seva majoria, amb el president distret per la presidència europea, convençut que el canvi de cicle estava instal·lat a la societat. De cop, la festa del PP ha estat desplaçada de les portades. I ara què? La formació dels nous governs municipals i autonòmics queda sota l’ombra del procés electoral. Al meu entendre, que Sánchez tingui alguna possibilitat dependrà del fet que els que s’han quedat a casa aquesta vegada prenguin consciència del perill del moment: l’hegemonia d’una dreta que ja de per si fa temps que gira cap a posicions cada cop més reaccionàries i que compta ara amb Vox com a soci imprescindible. És a dir, la suma de neoliberalisme econòmic, nacionalisme exacerbat i restricció de drets i llibertats individuals. Malauradament, hi ha sectors socials que, per comoditat o interès, practiquen el negacionisme de les coses que no volen veure. I, tanmateix, estem parlant de l'autoritarisme postdemocràtic, que no és un fenomen estrictament hispànic, és una tendència arreu d’Europa que amenaça les democràcies.
2. La distensió. En aquest context, una mirada al mapa. La diferència entre el vot a Espanya i a Catalunya ha estat espectacular. La baixa participació dona les pistes: aquí és evident que s’ha quedat a casa una bona part del vot independentista. I que si Trias ha arribat primer ha estat pel vot conservador anti-Colau, com es veu clarament amb una repassada de la carta electoral. A Espanya hi ha hagut soroll, un fort moviment de terres –més en la distribució institucional que en els vots, cal dir-ho tot–. A Catalunya senzillament la clau independentista que havia determinat les darreres convocatòries ha quedat en suspens. Com si implícitament s’hagués decidit que no tocava.
De fet, Junts per Catalunya va marcar el pas en fer a Barcelona una candidatura estrictament anti-Colau, com va deixar clar Trias des de la primera foto. I si quedava algun dubte d’aquesta claudicació la va confirmar ahir Turull invitant a una candidatura d’unitat independentista per a les eleccions espanyoles. Quina pressa per fer oblidar el que s’ha fet. Un brindis al sol, per passar pàgina, que confirma la contradicció permanent de Junts, la dreta del Procés, entre el vot moderat i el vot independentista. Els ha sortit bé a Barcelona però no arreu. I corrent a fer-s’ho perdonar, perquè saben que molts dels seus s’han quedat a casa. En fi, tot fa currículum per quan toquin les autonòmiques. L’estil Illa dona al PSC bona posició de sortida, perquè ha aconseguit capitalitzar les ganes de distensió de bona part del país, ressuscitant l’antiga dinàmica CDC-PSC. Mentrestant, l’independentisme ha de repensar moltes coses. L'"Ho tornarem a fer", ara mateix, és un desig. No una proposta política. Aquesta vegada el fet diferencial de Catalunya respecte a Espanya ha estat la distensió.
