02/02/2022

Els EUA a l'ombra de la insurrecció

5 min
Biden fa el mateix gest que un dels pares de la pàtria nord-americana, durant una roda de premsa a la Casa Blanca el 19 de gener.

Un any després de l'atac al Capitoli, molts nord-americans estan profundament afectats perquè la bretxa política del país no ha parat d'eixamplar-se. Si bé aleshores la majoria de dirigents del Partit Republicà el van condemnar, el partit ha anat internalitzant la xarxa de mentides i falsedats de l'expresident Donald Trump sobre les eleccions del 2020, que va perdre per prop de set milions de vots. La majoria s'han negat fins i tot a participar en la investigació del Congrés sobre la qüestió.

Avui, els esforços per identificar els responsables d'aquell episodi i portar-los davant de la justícia han de competir amb altres crisis de seguretat: l'acumulació de tropes russes a prop d'Ucraïna, la proximitat de l'Iran al llindar nuclear, i les catàstrofes humanitàries a l'Afganistan i el Iemen. Davant de tot això, les autoritats nord-americanes tindran la temptació de traçar una línia entre el que passa a l'interior i el que passa a l'exterior del seu territori. Però fer-ho seria arriscat i perillós.

La profunda polarització que hi ha als Estats Units reflecteix una societat els membres de la qual ja no tenen una idea comuna dels que vol dir estar “segurs”. Els nord-americans tenen experiències molt divergents –que travessen línies racials, religioses i de gènere– de les institucions encarregades de garantir la seguretat local. La confiança en l'exèrcit i les forces de seguretat solia ser alta; avui decau, juntament amb la confiança en la resta de les institucions de govern nord-americanes. Els ciutadans del país ja no estan d'acord sobre qui o què constitueix una amenaça: un demòcrata citarà la cohesió interna i la violència política, mentre que un republicà s'inquietarà amb els enemics més tradicionals de l'estat-nació. Els nord-americans estan dividits per ideologia i per edat sobre si les persones i les idees d'altres llocs són una oportunitat o una amenaça.

Aquestes divisions i la paràlisi política resultant ja serien dolentes en cas d'aïllament. Però la resta del món està observant, i veu una societat que no es pot posar d'acord sobre què és la democràcia o qui pertany al demos. A l'Índex Combinat de Puntuació Política del Banc Mundial, els Estats Units han baixat del seu tradicional 10, la puntuació més alta per a una democràcia, a un 5, cosa que la situa al caire de l'anocràcia: una democràcia amb característiques autoritàries.

Al món, els que van trobar inspiració en líders com Abraham Lincoln i Martin Luther King Jr. avui tenen a la retina imatges de la bandera confederada onejant als salons del Congrés. Aliats els vincles dels quals amb els EUA es remunten a la Segona Guerra Mundial ara veuen càrrecs electes nord-americans abraçant-se a negacionistes de l'Holocaust. Ni amics ni enemics creuen que els EUA puguin o vulguin complir les seves promeses a llarg termini, ja sigui en l'àmbit de la distribució de vacunes, dels acords climàtics o dels tractats nuclears.

Al Canadà, que comparteix amb els Estats Units la frontera sense fortificar més llarga del planeta, els principals mitjans van commemorar l'aniversari del 6 de gener amb un debat sobre “Què fer davant de la probable desintegració de la democràcia als Estats Units?” I la politòloga Barbara Walter, experta mundial en guerres civils, escriu en un nou llibre: “La majoria de nord-americans no es poden imaginar una nova guerra civil al seu país. [...] Però és perquè no saben com comencen les guerres civils”.

Deflagració causada per munició policial al Capitoli el 6 de gener del 2021.

Els nord-americans han de reconèixer que l'erosió de la seva democràcia és tant un assumpte de política interior com exterior. Els republicans i els demòcrates que encara estan disposats a treballar plegats en assumptes internacionals clau han d'acceptar que també cal treballar plegats per enfortir les normes democràtiques bàsiques en l'àmbit intern.

Aquestes normes són els fonaments de tot el que els Estats Units volen aconseguir en l'àmbit internacional. Com a mínim, haurien d'incloure el rebuig de la violència i del discurs de l'odi, una forta protecció del dret a votar i una administració electoral no partidista. Els conservadors que insten l'administració Biden a adoptar una posició més dura a l'exterior haurien de considerar l'impacte que té al món la constant insistència de la dreta sobre el “Gran Robatori”. Els líders dels Estats Units de tot l'espectre polític podrien enviar un missatge molt més atractiu, demostrant que estan disposats a reparar les fissures de la democràcia nord-americana. La capacitat de fer-ho ha estat històricament una de les fortaleses més grans dels Estats Units.

Al capdavall, aquesta situació no és nova. Fa mig segle, la democràcia nord-americana va haver de passar la prova d'un president que va haver de dimitir i d'uns alts càrrecs que van portar el país a una guerra catastròfica. Tot això va impulsar un esforç ampli per arreglar els errors sistèmics. I, si bé les solucions van ser imperfectes, van servir per recuperar el prestigi de les institucions nord-americanes durant les quatre dècades següents, tant internament com a l'exterior.

A què s'hauria d'assemblar, un esforç així, avui? El senador Mike Rounds, republicà de Dakota del Nord, va tenir fa poc el coratge de respondre a Trump en declaracions a ABC News: “Les eleccions van ser justes, i ho hem vist. Senzillament, els republicans no vam obtenir la presidència”. És un bon començament. Però sense avenços en tota la gamma de problemes que presenten les eleccions nord-americanes –qui pot votar i com es compten els vots–, ni republicans ni demòcrates podran anar amb el cap ben alt davant del tribunal de l'opinió pública global.

Per descomptat, la responsabilitat no recau només en el Congrés. A la seva Guia Estratègica Interina de Seguretat Nacional, publicada el març passat, l'administració del president Joe Biden va deixar clar que “el nostre paper al món depèn de la nostra força i vitalitat a casa”. Des d'aleshores, Biden ha signat lleis i ha posat en pràctica polítiques que assignen milers de milions de dòlars a R+D en sectors estratègics de la indústria, infraestructures físiques i infraestructures socials.

De nou, és un bon començament. Però suposem que l'administració fes un pas més dins de la seva pròpia lògica i declarés obertament que les amenaces a la nostra democràcia ho són també a la nostra seguretat. El director nacional d'Intel·ligència ja ha advertit que l'extremisme polític violent –eufemisme per al terrorisme intern– representa un risc més gran per als nord-americans que el terrorisme islamista.

Amb una normativa política en runes i una lluita entre faccions tenyida de violència, ¿és estrany que amb prou feines un 17% de les democràcies del món vegin els Estats Units com un país a imitar? És l'hora que els nord-americans, o almenys els que busquen representar el seu país davant del món, es vegin a si mateixos com els veuen els altres, sense excuses ni elucubracions.

Copyright Project Syndicate

Anne-Marie Slaughter és presidenta del 'think tank' New America i catedràtica emèrita d'afers internacionals a la Universitat de Princeton. Heather Hurlburt és directora del projecte de nous models de canvi polític a New America.