01/04/2022

Eufòria

3 min
Un home parla a través d'un megàfon.

A la ràdio parlen, sense que els tremoli la veu ni se sentin sanglots ni laments, de l’amenaça real que la llengua catalana desaparegui. Així. Tal qual. 

Diuen que finalment tothom reconeix que la immersió lingüística no ha funcionat. Que potser encara som a temps d’impedir la desfeta total. Es parla, per primera vegada, de l’opció de tenir dues línies a l’ensenyament, una en català i l’altra en castellà. L’anhel –que durant anys pensàvem que havíem assolit– de ser un sol poble, es difumina davant dels nostres ulls astorats.

Penso en la meva mare, que va començar a treballar ensenyant llengua i literatura castellana i que feia classes de català podríem dir que clandestines, sovint sense cobrar. En la gernació de persones que, com ella, van treballar en la resistència durant el franquisme. Penso en el CIC i en Òmnium. En la Nova Cançó. Han passat seixanta anys i m’esgarrifo en sentir que el català està en perill. I que no sembli que dir això, ara, sigui catastrofista.

És obvi que, si es tracta de la supervivència d’una llengua minoritària, l’escola és un element bàsic per garantir-la. En aquesta direcció han d’anar encaminats tots els esforços del país, des del Govern i des de la societat.

Però es poden fer esforços en altres àmbits, i la casualitat –o no– ha volgut que, en el mateix moment que ha esclatat la bomba del fracàs de la immersió lingüística a l’escola, s’estigui programant un concurs de talent musical en català a la televisió pública.

I em sembla un bon exemple, un excel·lent exemple de com es pot protegir el català o, més que protegir-lo, revitalitzar-lo. Fins ara teníem el diagnòstic: una llengua que no parla la gent jove, tindrà seriosos problemes per sobreviure. Doncs Eufòria és el remei. Eufòria ha bandejat la teoria segons la qual el jovent no mira la tele. A veure, esclar que la miren menys que les generacions anteriors i, sobretot, la miren d’una altra manera, on i quan volen. Però els índexs d’audiència d’Eufòria demostren que, si es fa un programa atractiu i ben fet, els joves el busquen i se’l miren.

Eufòria també demostra que un jove d’un perfil radicalment modern, allunyat del tradicional xirucaire –semblava que els xirucaires eren els únics joves que parlaven i cantaven en català–, amb una estètica avantguardista, surt a l’escenari, canta L’àguila negra, una cançó francesa que va popularitzar als anys setanta a Catalunya la Maria del Mar Bonet, i no hi ha res que grinyoli. Tot encaixa, amb naturalitat. 

Eufòria es podia haver fet molt abans, s’hauria d’haver fet molt abans, però benvingut sigui. Necessitem que la televisió pública catalana no deixi perdre el públic jove. Mentre lluitem amb els gegants –les plataformes, el cinema, els videojocs– per aconseguir que el català hi tingui més presència (alguna presència, millor dit), tenim una eina que pot ser-nos útil, que ha estat útil durant molts anys i que ara és imprescindible. 

Potser Eufòria és només una victòria insignificant, però és el que tenim i en necessitem més. Ens hem de treure de sobre les manies, els prejudicis i els falsos tòpics. Els nostres joves són com els de tot arreu: a la televisió volen diversió, volen qualitat, volen un món que connecti amb el seu. 

I, per cert, pel que fa als concursants, en tenim prou que parlin i cantin en català, però als presentadors se’ls hauria d’exigir que el parlin correctament, com passa a qualsevol televisió amb qualsevol idioma.

Sílvia Soler és escriptora