Europa? “Ostras, Pedrín!”
Ja sabíem que un partit de futbol és molt més important que un casament (i ja no diguem que un funeral), però ahir va quedar científicament demostrat per la Junta Electoral Central. Com més o menys ja sap tothom, un seguidor de l’Atlètic de Madrid va ser eximit ahir de la seva obligació com a membre d’una mesa electoral del proper diumenge perquè tenia entrades per a la final de la Champions a Lisboa, entre el susdit Atlètic i el Reial Madrid. L’home, un advocat de 43 anys, va al·legar que, per a un matalasser com ell, una final com la de dissabte és una situació excepcional, molt més mereixedora d’atenció que unes noces: afirma que, en la seva vida adulta, ha assistit a un total de trenta-sis casaments, la majoria dels quals han acabat en divorci. En canvi, que el club dels seus amors arribi a aquest punt dolç de competició és una cosa que ell no recorda haver vist en la seva vida, i que no sap si tornarà a veure.
El problema no és que l’advocat de l’Atleti tingui les santíssimes penques de presentar un recurs amb aquest trist argumentari, sinó que la Junta Electoral, que deu estar dirigida per algun parent d’en Torrente, l’hi accepti. Ja sabem que a tothom li fa mandra haver de personar-se com a membre d’una mesa electoral, i més si les eleccions són europees, que a Espanya amb prou feines han suscitat un debat sobre la suposada superioritat intel·lectual que un ministre afirma mantenir sobre les dones (ahir, això sí, el ministre va aconseguir articular uns quants sons que es van interpretar com una disculpa; un esforç que li ha costat sis dies de feina). En definitiva, en cas que vostè necessiti acudir a algun estadi a fer sonar una botzina, fer-li companyia a Manolo el del Bombo, i després visitar (en cas de victòria) els bordells locals, es pot donar per deslliurat dels seus anomenats deures democràtics. En cas de derrota, es limitarà a emborratxar-se en algun bar de la rodalia de l’estadi i a donar la culpa a l’àrbitre. España y yo somos así, señora.
No passa res. Tots riem una mica i donem un exemple d’europeisme als cinc-cents milions d’electors convocats a les urnes diumenge que ve. Un país com Espanya, que ha conegut els seus únics anys de bonança ( España va bien, deia aquell) gràcies a l’especulació urbanística i als fons que arribaven indiscriminadament de la UE, ara es permet el luxe de riure’s de la cancellera Merkel (o de maleir-la) i de dispensar absències a una mesa electoral per un partit de futbol. Suposo que el pròxim que addueixi que no pot complir el seu deure com a europeu perquè ha de revisar la filmografia completa de Fernando Esteso també comptarà amb l’aquiescència de la Junta Electoral.
Jo, què volen que els digui, intento forçar un somriure, però com comprendran la notícia em sembla de vergonya aliena. I molt més aliena que voldria que fos. I ara dispensin-me, que amb el seu permís he de rellegir la meva col·lecció de tebeos de Roberto Alcázar y Pedrín.
