Europa: la perplexitat de la impotència

1. Confusió. “Hauria estat una oportunitat per proposar una reflexió sobre el paper de la literatura en moments difícils i dolorosos”. Així ha reaccionat l’escriptora palestina Adania Shibli a la decisió dels responsables de la Fira de Frankfurt d’anul·lar l’acte d’entrega del Liberaturpress 2023 concedit a la seva novel·la Un detall menor. La Fira, que ha expressat la voluntat de fer les veus israelianes “especialment audibles”, retalla l’espai a les palestines.

A França es prohibeixen les manifestacions de suport als palestins, en un clima marcat per l’assassinat, el 13 d’octubre, del professor Dominique Bernard, per un terrorista islamista, coincidint amb el tercer aniversari de l’atemptat contra el també professor d’institut Samuel Paty. La jornada escolar de dilluns s’ha dedicat a la memòria d’aquests atemptats, sense incidents, en un clima en general respectuós. Al mateix temps l’esquerra es fractura davant la intransigència de la França Insubmisa, que es nega a condemnar la brutal agressió de Hamàs. I davant les reaccions suscitades per la crida incondicional de suport a Israel, el president Macron es veu obligat a precisar: “No hem de confondre la lluita contra el terrorisme i el terrorisme de Hamàs amb els drets humans més elementals”.

Si hi afegim els equilibris de la presidenta europea Von der Leyen, que, després de proclamar el seu suport incondicional al govern d’Israel, ha demanat, amb la boca petita, respecte per la població palestina, veiem com l’ombra de la crisi de Gaza s’estén per Europa entre el sectarisme i la confusió, entre la natural tendència a donar suport al més fort i la indignació. I, tanmateix, tot cal dir-ho, aquesta crisi està fent tan evident la crueltat del conflicte que està quallant més que mai la idea que no hi ha pitjor mal que la pèrdua de la noció de límits i que, per aquest camí, no es resoldrà cap problema. I menys una situació tan tràgicament estancada com la que es viu a Israel i Palestina.

Thomas Piketty ha aportat al debat un gra de realisme econòmic: “Europa absorbeix el 35% de les exportacions israelianes: és hora d’utilitzar l’arma comercial”. Pot semblar una certa ingenuïtat quan les bombes no paren, i, tanmateix, el suggeriment té sentit: la determinació econòmica en última instància, que deia el clàssic.

Però ha estat una supervivent de l’Holocaust, Edith Burck, qui ha parlat amb més claredat i contundència: “La venjança no serveix per a res”. 

2. Reemplaçament. Un cop més Europa deixa senyals de desorientació: confusió, discrepàncies encobertes, sensació d’impotència, dificultat per trobar el seu lloc. I qualsevol cosa s’aprofita per fer reaparèixer els fantasmes de sempre, alimentant les pors cròniques de poblacions que temen pel seu futur i confortabilitat. Com tot conflicte que ve d’Orient, la crisi d’Israel desvetlla les baixes passions, les obsessions que es fan cròniques en països que necessiten força laboral externa, però es comporten de manera reactiva per les pors d’unes classes populars descol·locades en el pas del capitalisme industrial al financer i digital. Torna a fer aflorar la por als que venen de fora, en societats que fa molt temps que no són homogènies, però que es resisteixen a assumir la seva heterogeneïtat i converteixen els nouvinguts, jerarquitzats per criteris de classe i d’ètnia, en caps de turc de les pròpies penes.

A França aquest joc és especialment sensible quan el conflicte de Palestina rebrota. Entre cinc i sis milions de musulmans i sis-cents mil jueus formen part de la població francesa. Quan salten les espurnes, irromp la por, una peculiar presa de consciència de la realitat que genera inquietud. I quan l’acció dels radicalitzats que prenen la via del terrorisme arriba a la porta de les escoles i maten professors –és a dir, ataquen el sistema educatiu laic, pilar de la República– tot es dispara. L’extrema dreta, a l’aguait, es deixa anar: “l’esquerra ens porta al reemplaçament per un poble estranger”, irritant fantasia que desplega Jordan Bardella, el número dos de Marine Le Pen.

En temps de mudança, com veiem a tot Europa, la dreta es radicalitza i l’extrema dreta es fa forta. Tanmateix, enmig de la voràgine dels dies posteriors a l’esclat criminal de Hamàs, una notícia eclipsada pel soroll obre alguna expectativa: l’extrema dreta pot perdre el poder a Polònia. Primera defallida de l’onada d’autoritarisme democràtic. Voldria creure que és un indici de canvi de cicle.