Per què Gaza ens polaritza?
Fa tot just un mes, el conflicte entre Armènia i l'Azerbaidjan per l'enclavament de l'Alt Karabakh va posar en perill la integritat física de 120.000 persones, moltes de les quals van haver d'abandonar el seu lloc de residència. Els armenis són cristians i la població de l'Azerbaidjan, en canvi, és majoritàriament musulmana. Parlen llengües diferents. S'han enfrontat militarment en altres ocasions. Etcètera. Fa unes setmanes hi va haver veus, tant a nivell particular com institucional, que es manifestaven a favor dels uns o bé dels altres; però en cap cas es va produir una polarització visceral com la que ara hi ha sobre l'enèsima versió del conflicte àrabo-israelià. Cito el cas d'Armènia i l'Azerbaidjan perquè va passar fa quatre dies i perquè es tracta de dos territoris relativament petits, no perquè sigui representatiu de res. Atesa la diferència de dimensions i altres circumstàncies, la comparació amb el conflicte d'Ucraïna i Rússia, per exemple, no tindria gaire sentit. La pregunta és, i subratllo l'adjectiu, per què qualsevol al·lusió a l'enfrontament entre palestins i israelians genera per sistema una polarització visceral? No ho sé, però tinc unes quantes hipòtesis més o menys plausibles que, de fet, es complementen.
Primera. El conflicte àrabo-israelià salta a la primera plana dels diaris per qualsevol cosa. Ara es tracta d'un fet gravíssim, però de vegades estem parlant d'empentes i rodolons a la sortida de la mesquita d'Al-Aqsa i coses per l'estil. La cobertura sol ser desproporcionada i alimenta debats que en altres conflictes simplement no es produeixen. Tot periodista té una carpeta plena d'informació sobre aquest assumpte, però potser no sobre Transnístria o les disputadíssimes illes Spratly. Encara que pugui semblar un fet secundari, això ho canvia tot a l'hora d'activar un debat als mitjans (les xarxes obeeixen una altra lògica).
Segona. Tant els israelians com els palestins són poca colla, però tenen el suport de persones, institucions i països molt influents. Parlem dels Estats Units o de les monarquies del golf Pèrsic, entre altres. En canvi, no crec que cap multimilionari dels grossos, dels que surten a la revista Forbes, hagi nascut a Sudan del Sud i promogui a escala internacional una causa o altra. Si més no indirectament, aquesta qüestió tampoc és irrellevant a l'hora d'amplificar un debat públic i elevar-ne el to dialèctic.
Tercera. Qualsevol persona amb una cultura general mitjaneta ha sentit a parlar, si més no, de la història del captiveri jueu a Babilònia o a Egipte, o de les vicissituds de l'ocupació romana que van portar a la diàspora hebrea, etc. No cal ni haver llegit la Bíblia: amb els pèplums dels anys cinquanta n'hi ha prou per saber que la zona ara en disputa és conflictiva des de fa mil·lennis. Aquesta familiaritat il·lusòria amb els orígens remotíssims del conflicte ha fet molt de mal. El desconeixement sobre els seus orígens recents –la creació de l'Estat d'Israel– fa la resta. Els últims dies he sentit coses que mostren una ignorància ruboritzadora, preocupant, sobre aquell fet. Un dels millors llibres que he llegit sobre la qüestió, per cert, és del meu admirat amic Joan B. Culla: Israel, el somni i la tragèdia.
Quarta. ¿El conflicte àrabo-israelià ens interpel·la amb relació a la nostra identitat com a occidentals? Potser no hauria de ser així, però sovint acaba passant. Ser occidentals implica unes determinades adscripcions. Implica un triar. Això no és senzill, però, en la mesura que transitem un territori ple de matisos, de grisos. En un tema com aquest, però, tot és vehemència i visceralitat. Els matisos resulten impensables. En la majoria de conflictes aliens, en canvi, l'equidistància sol ser la norma. Si aquest conflicte no el considerem tan aliè com el de les illes Spratly és justament perquè l'assumim com a propi per la raó que acabo d'exposar: ens convida a repensar qui, o què, som.
Cinquena. Per a les persones d'una determinada edat, el conflicte àrabo-israelià forma part de referents prou coneguts: la fundació de l'Estat d'Israel coincideix si fa no fa amb els inicis de la Guerra Freda, i mostra algunes de les seves contradiccions més llamineres. Per exemple, l'única experiència veritablement reeixida de socialisme real és la dels quibuts. Molta gent assentiria ara amb vehemència, i altres, en canvi, negarien la premissa amb més vehemència i tot.
Massa vehemència i visceralitat, trobo. Si arribar a perfilar una conversa mínimament centrada és difícil, imaginar un acord sembla impossible. Això complica qualsevol sortida raonable.
