Els palestins no són el meu enemic

El dissabte 7 d'octubre era a Austin (Texas) treballant quan vaig rebre una trucada del meu comandant de les Forces de Defensa d’Israel demanant-me que tornés per incorporar-me al front. No vaig dubtar ni un sol moment. Sabia que els ciutadans del meu país corrien un greu perill. Per damunt de tot, el meu principal deure és combatre els que han perpetrat una matança contra el meu poble. Vaig agafar el primer vol que vaig trobar des d’Austin per anar al meu país i afegir-me als reservistes de l’exèrcit, en què serveixo com a oficial al comandament d’operacions de brigada.

El meu cervell no parava de rumiar durant el llarg vol a Israel. Mirava d’escriure els meus sentiments i reflexions sobre tot el que passa –i tot el que està a punt de passar– al meu estimat país.

De mica en mica han anat sortint a la llum les dimensions dels horrors de l’atac més brutal viscut pels israelians des de la creació d’aquest estat. Centenars de terroristes de Hamàs han matat més de 1.200 persones, entre les quals hi havia dones, nens i persones grans. S’han endut captius uns 150 ciutadans i soldats. Res al món pot justificar l’assassinat de centenars d’innocents.

Però abans d’entrar en combat m’agradaria deixar una cosa molt clara: no hi ha res “inevitable”. Aquesta guerra es podria haver evitat, però ningú s’ha esforçat prou per impedir-la. Israel no s’ha esforçat prou per aconseguir la pau; ens hem limitat a conquistar territoris palestins a Cisjordània, on hem augmentat el nombre d’assentaments il·legals, i a imposar un setge de llarga durada a la franja de Gaza.

Fa 56 anys que Israel sotmet els palestins a un domini militar opressiu. Al meu llibre Love Israel, support Palestine vaig escriure: “La societat israeliana s’ha de fer preguntes molt importants sobre on i per què s’ha vessat la sang dels seus fills i filles. Una minoria religiosa messiànica ens ha arrossegat a un pantà fangós, i nosaltres els seguim com si fossin el flautista d’Hamelín”. Quan l’any passat vaig escriure aquestes paraules, no era conscient que estàvem tan enfonsats en el fang ni que es vessaria encara molta més sang en poc temps.

Ara defensaré el meu país contra els enemics que volen matar el meu poble. Els nostres enemics són les mortíferes organitzacions terroristes controlades per extremistes islàmics.

Els palestins no són l’enemic. Els milions de palestins que viuen aquí al costat, entre el mar Mediterrani i Jordània, no són el nostre enemic. La majoria d’israelians volen una vida tranquil·la, pacífica i digna, com també la volen els palestins. Fa dècades que una minoria religiosa domina tant els israelians com els palestins. A una banda i a l’altra, les posicions intransigents d’un petit grup ens han arrossegat a la violència. Tant se val qui és més cruel o més despietat. La ideologia d’aquests grups ha alimentat aquest conflicte, que ha provocat la mort de massa civils innocents.

Com a major a la reserva, per a mi és important deixar clar que en aquesta nova guerra, ja imparable, no podem permetre que la massacre d’israelians innocents doni lloc a una massacre de palestins innocents. Israel ha de tenir present que a la franja de Gaza hi viuen més de dos milions de persones, innocents en la seva immensa majoria. Israel ha de fer tots els possibles per impedir la mort d’innocents i centrar-se en destruir les milícies de Hamàs.

Aquesta guerra, com les anteriors, s’acabarà tard o d’hora. No tinc clar si en sortiré viu, però sí que sé que, un minut després que hagi arribat a la seva fi, tant els israelians com els palestins hauran de passar comptes amb els dirigents que els han portat a aquesta situació. Ens hem de despertar i no deixar que ens governin els extremistes. Els palestins i els israelians hem de denunciar els extremistes impulsats pel fanatisme religiós. Els israelians hauran de fer fora del poder el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, i el ministre de Finances, Bezalel Smotrich, així com el seu entorn d’extrema dreta, i els palestins hauran d’expulsar els líders de Hamàs.

Miro de trobar algun bri d’esperança. La guerra del Yom Kippur, la més difícil que Israel havia viscut fins a aquesta setmana, va començar per sorpresa el 1973. Quan per fi Israel i Egipte van firmar un acord de pau el 1979, la frontera amb Egipte –on fins aleshores s’amuntegaven morts i ferits– es va convertir en una frontera de pau.

Els israelians han d’entendre que no hi ha millor inversió per a la seguretat que la pau. L’exèrcit més fort no donarà mai al país la mateixa protecció que la pau. Aquesta guerra ho demostra una vegada més. Israel ha seguit el camí de la guerra durant massa temps.

Al final, quan tots els israelians i palestins morts estiguin enterrats, quan hàgim acabat de netejar els rius de sang, tots els que comparteixen una llar en aquesta terra hauran d’entendre que no els queda més remei que seguir el camí de la pau. Aquesta és la veritable victòria.

Copyright The New York Times