ABANSD’ARA

L’evolució dels costums (1924)

Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (20-XII-1924). En la columna diària (mantinguda durant disset anys), Soldevila reflectia l’ideal noucentista de civilitat. Confiava en la modernitat. La seva ironia serena la projectava també en el teatre (a Civilitzats, tanmateix), la novel·la (a Fanny) i en llibres com el titulat L’home ben educat.

En els darrers deu anys, tothom que hagi viscut amb els ulls oberts s’haurà adonat que els costums barcelonins han sofert un canvi pregon. Si tinguéssim la virtut -tan enyorada!- de ressuscitar una persona que ens hagués deixat abans d’aquesta època i d’acarar-la amb la nostra existència actual és segur que exclamaria: “Si no fos per algunes fesomies, per alguns aspectes escadussers que em certifiquen que sóc a la meva Barcelona, no podria pas creure-m’hi!”. Nosaltres, els que coexistim amb aquesta ràpida evolució, no en tenim, és clar, una visió tan aguda com el qui pot agafar-ne els dos punts extrems, però és difícil que deixem de percebre una colla de contrastos prou significatius per commoure’ns. La densitat del tràfec, la carestia de la vida, l’eixamplament de l’àrea edificada, els nous teatres, els nous cinemes, són senyals externs del fenomen o, millor dit, fenòmens concomitants del canvi íntim, de la mudança dels esperits. L’extensió del maquillatge -des de la modista fins a la gran senyora, passant per la burgesa i saltant potser per damunt de la menestralia-és un fet més revelador que els esmentats suara. El nombre de noies que van soles pel carrer, la desaparició absoluta del festeig telegràfic (ell a la vorera, ella al balcó), el to dels sopars al Ritz, etc. són coses que parlen amb plena eloqüència.

-És esgarrifós! -diran molts esperits temorencs-. Anem de cap a Sodoma i Gomorra! -Però jo, honradament, no sento cap delit d’ajuntar la meva veu a la dels que preveuen desastres irremeiables. Deu ésser una feblesa del meu nadiu optimisme; però el cert és que cada dia em sento més inclinat a creure que la suma d’immoralitat, a despit de les aparences, és una suma inalterable. Al meu entendre, n’hi ha tanta avui com deu anys enrere, com vint anys enrere, com deu segles enrere... De la mateixa manera que Rémy de Gourmont [1858-1915] es va esforçar a establir una llei de constància intel·lectual, és a dir, a demostrar que la quantitat d’intel·ligència no creix ni minva a través de les generacions, crec que un hom -un hom filòsof- podria fer-nos present d’una llei de constància moral o immoral. Fóra un gran avenç! Quantes exclamacions ens estalviaríem! Quants anuncis catastròfics!