Evolució de la música de sardana (1970)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDel musicòleg Lluís Albert (Barcelona, 1923 - l’Escala, 2021) a 'La Sardana' (1970). Avui és el Dia Universal de la Sardana. L’obra triada enguany per celebrar-lo és 'Placidesa', escrita el 1954 per Lluís Albert, compositor que el 25 de juny vinent faria cent anys. 'Placidesa' és una peça clàssica de la sensibilitat melòdica postnoucentista influïda pel mestratge del compositor Joaquim Serra.
[…] Tot i admetre que l’origen remot de la sardana pugui ser molt antic, si ens atenem a la seva característica essencial de la comptabilitat de compassos binaris i a llur distribució coreogràfica en grup de dues i quatre passes, aquesta forma musical no pot remuntar-se més enllà del segle XVII, època aproximada en la qual, per una evolució vinculada al desenrotllament tonal i harmònic, es va establir d’una forma natural el procés cadencial i es van començar a estructurar les frases musicals en períodes regulars de vuit compassos, donant lloc així, en el camp que ens ocupa, a la sardana curta. El total desconeixement d’aquest curiós procés d’evolució musical ha donat lloc a un reguitzell d’absurdes hipòtesis que constitueixen uns flagrants anacronismes històrics. Tal és, per exemple, la tan divulgada del pretès origen astrològic de la sardana curta, amb la consegüent ridícula teoria segons la qual els curts s’havien de ballar amb els braços caiguts perquè simbolitzaven les vuit hores de la nit. [...] La paraula sardana com a títol genèric d’una composició musical no l’he trobada –per ara– fins al segle XVIII, en dos manuscrits. Un d’ells es conserva a la secció de reserva del departament de música de la Biblioteca de Catalunya de l’IEC. [...] Entre altres curiositats hi figura un ballet amb una melodia com la d’El noi de la mare, [...] D’un segle després, encara que he trobat sobre cobla aportacions d’anònims compositors empordanesos de mitjan segle XIX, el nom que ha passat merescudament a la posterioritat com a genial artífex, propulsor musical de la sardana, és el de Josep Ventura, comunament conegut per Pep Ventura, mort a Figueres el 1875. [...] Ell és el punt de partida de l’evolució musical de la sardana com a fenomen artístic, dins del qual comencen a dibuixar-se diferents tendències. [...] Hi ha dos corrents principals: per una banda la sardana dita “popular” –adjectiu que admetrem per entendre’ns–, els representants més conspicus del qual són Vicenç Bou i Josep Vicens ‘Xaxu’. Les sardanes de Bou i de ‘Xaxu’ procedeixen directament de l’obra de Pep Ventura. Per l’altra banda, hi ha el tipus de sardana que sense deixar de ser fonamentalment popular, és a dir, pensada i escrita per al poble, es complau a cercar la perfecció de la forma i a valorar-ne el contingut musical. Josep Serra enceta aquest segon corrent amb una ambició musical superior a tot el que s’havia fet fins llavors. Ell i el seu fill Joaquim són capdavanters d’una escola de qualitat, hegemònica en el segle XX. [...] Un altre puntal del sardanisme modern va ser Enric Morera. [...] Les obres del també clàssic Juli Garreta, tot i ser exuberantment rítmiques –com Juny–, són massa pensades en funció de l’efecte orquestral per haver conquerit el favor popular. [...] En un nivell semblant musical més elevat, Pau Casals, autor de Sant Martí del Canigó, ha fet aportacions valuoses sobretot per la difusió assolida a escala internacional. [...]
