19/11/2022

Els execrables

4 min
Els execrables

La realitat és molt tossuda i cada dia tenim unes quantes evidències de la ingenuïtat de tantes i tantes bones intencions que acaben empedrant l’infern. Bones intencions que parlen de fer negocis o grans esdeveniments esportius que es justifiquen per afavorir l’obertura de les dictadures i per aplanar el camí als drets humans i la democràcia. Eines polítiques de la clàssica diplomàcia de l’esport. Bones intencions que desmenteix la realitat de les relacions d’Occident amb la Rússia de Putin (que va albergar l’última Copa del Món), la Xina de Xi (hoste dels últims Jocs Olímpics) o l’Aràbia Saudita, una monarquia capaç d’esquarterar-te si no penses amb correcció.

Assistim a extraordinaris negocis disfressats de bones intencions que en el cas del Mundial de Qatar es basen en l’entramat de pràctiques corruptes i compra de voluntats de la FIFA.

Comença el Mundial, i les cròniques esportives posaran una capa de silenci sobre els milers de treballadors morts en la construcció de magnífics estadis que d’aquí poc temps seran insostenibles i grandioses bomboneres buides. Capes de silenci sobre la manca de drets polítics que es justificaran argumentant que Qatar és la menys repressiva de les teocràcies del Golf. Un fet tan real com justet per tranquil·litzar consciències quan aplaudim un gol de Messi en un estadi amb públic format per figurants masculins i periodistes transportats dins d’una bombolla.

L’esforç de donar respectabilitat a l’esdeveniment arriba aquests dies a actuacions de vergonya aliena com les paraules d'aquest dissabte del president de la FIFA , Gianni Infantino, instant els europeus a demanar “perdó pels darrers 3000 anys abans de donar lliçons morals” i qualificant de racistes i antiàrabs les crítiques contra la manca de respecte als drets humans a Qatar. Probablement, si el senyor Infantino fos dona o gai no es prendria amb tanta relativitat la repressió ni es plantejaria una espera de 3000 anys abans de poder exercir els seus drets en sòl qatarià.

El Qatar aliè al Mundial és un país de 2,6 milions de persones de les quals només tenen drets complets menys de la meitat dels 313.000 que són qatarians: els homes heterosexuals. Tenen Constitució, però entronitzen la xaria com a font principal de legislació, i determina el dret de família que permet la poligàmia, regula l’herència i marca actes delictius com l’adulteri, el robatori o l’assassinat. En un tribunal, el testimoni d’una dona val la meitat que el d’un home i les condemnes a lapidació o flagel·lació són legals per a activitats considerades delictives com beure alcohol o mantenir relacions sexuals il·lícites. També hi està vigent la pena de mort. Les dones tenen accés al mercat laboral i als estudis, però estan sotmeses a la guarda masculina per prendre decisions com casar-se, estudiar, accedir a feines governamentals, viatjar a l’estranger o accedir a la salut reproductiva. A la pràctica tampoc poden tenir la guarda potestat dels fills, en cas de divorci, tot i que en tinguin la custòdia legal.

Amb el Mundial de futbol, la comunitat internacional contribuirà a donar una pàtina de respectabilitat a un règim execrable. A un país ric gràcies a les seves extraordinàries reserves de gas i petroli que acull una comunitat d’expatriats que viuen en confortables bombolles. El menys execrable dels execrables.

La valentia té nom de dona

A l’altra banda del Golf ja fa setmanes que està en marxa una revolució de dones i homes coratjosos que es juguen la vida. La repressió moral del règim dels aiatol·làs iranians viu la revolta més profunda i més àmplia dels últims anys, incomparable a les de 2019 i 2021, que tenien motivacions econòmiques. Aquest cop és diferent. No es tracta només del preu del pa sinó de dignitat i de llibertat. De les ànsies de viure de joves amb accés a internet que volen ballar, cantar, ensenyar els cabells, anar en bicicleta i estudiar com tantes altres al món.

La guspira va ser la desaparició de Mahsa Amini, una noia de 22 anys morta tres dies després de ser detinguda i traslladada a un “centre de reeducació” per no seguir les normes sobre com s’ha de portar el hijab. La indignació va esclatar el 16 de setembre i es va multiplicar per carrers, escoles i universitats al cap de 40 dies de la seva mort.

La repressió del règim, amb un nombre indeterminat de morts i milers de detinguts, no ha pogut posar fi a les manifestacions i vagues en un país on l’acció col·lectiva va jugar un paper important en la caiguda del xa el 1979. Avui, les convocatòries de vaga i l’assistència multitudinària als enterraments de les víctimes de la repressió se succeeixen.

Que no passi ànsia el senyor Infantino. Moltes d’aquestes dones no es deuen considerar ni feministes, però no tenen 300 anys per esperar a viure. Probablement, moltes són conservadores en qüestions morals i de família. Simplement volen ser lliures. La injustícia les ha convertit en revolucionàries, com a tantes dones els ha passat abans arreu del planeta. Avui el seu crit, “Dona, vida, llibertat”, conté tota la dignitat que altres menystenen.

stats