Les exigències d'en Joan Carles
Els defensors de la monarquia espanyola volen veure una espècie de grandesa tràgica —ells en diuen “shakespeariana”— en la separació que hi ha entre els dos reis que Espanya té en curs, l'emèrit i el fracassat. Intenten reincidir d'aquesta manera en l'ingredient emocional que va fer que la ciutadania, durant molts d'anys, donés suport a la Corona: i aquest ingredient consistia en el fet que es presentava la família reial, efectivament, com una família. No ho va ser mai, naturalment, però els dirigents de la casa reial dels anys de la Transició (amb Sabino Fernández Campo al capdavant, després arraconat) van encertar a fer una presentació del producte monàrquic que aconseguia fer-lo proper i agradable per a una gran part de la població: carregaven el pes d'Espanya damunt les espatlles, però a canvi formaven una família preciosa i (es venia així) molt unida. El conjunt d'aquella família, però també cadascun dels seus membres considerats d'un en un, constituïen un model a seguir i un cúmul de virtuts. El pare, Joan Carles, era l'heroi al qual devíem la democràcia, i el seu fill Felip era un superdotat que superava totes les matèries amb matrícules d'honor i que tan aviat era pilot d'avió com capità de fragata com setè dan de karate, sense cap esforç aparent. Les dones, dins del paper que es reservava a les dones, també destacaven: la mare, Sofia, era sens dubte la dona més elegant i discreta d'Espanya; la filla Cristina era molt guapa i desperta, i l'altra filla, Helena... bé, Helena era molt mona (es deia això literalment). Eren com un conte de fades en forma de família, un model aspiracional. D'ells no se'n podia esperar res de dolent, i això els feia contrastar amb els polítics, perversos i mesquins (el discurs de l'antipolítica també venia de Franco, ja). En particular, no era lícit ni tan sols insinuar que el rei d'Espanya i la seva família poguessin ser corruptes. Si es considerava necessari explicar res, es remetien els malpensats i maldients a la Constitució: el rei rebia una assignació del pressupost de l'Estat, i ell la distribuïa entre els membres de la seva exemplar família. I fi de la qüestió.
Ara Joan Carles exigeix que se li restitueixi aquesta assignació i també el lloc de residència, a la Zarzuela, un complex palatí on hi ha arribat a viure Corinna Larsen, la de les demandes. Del que estem parlant és d'un cap d'estat que s'ha dedicat a defraudar la Hisenda del país que suposadament comandava: i aquest cap d'estat, en el dia a dia, no era Joan Carles tot sol, sinó tota la casa reial, des de la resta de membres de la família fins al cos de servidors de l'Estat que fan feina a les màquines. L'escàndol és més que superlatiu i compromet no tan sols el sistema polític i institucional espanyol, sinó també bona part de les elits financeres i empresarials del país. L'intenten fer passar com el cas d'un mal pare que ha causat la desesperació del seu fill. Amb aires de tragèdia, com dèiem, però tot just és una òpera bufa de banyes i criminals.
