Les lliçons del 21-D (i 2)

Una revolució, per definició, subverteix l’ordre establert, el substitueix per un nou ordre. Si no ho aconsegueix, no passa de ser una revolta o bé genera frustració i provoca l’enduriment de la repressió. El procés independentista està, ara mateix, en aquest atzucac, entre passar a la fase de revolució autèntica, amb totes les conseqüències que comporti, o la de plegar veles fins que bufin vents més favorables i es trobi una estratègia més encertada.

Els fets d’octubre, des del punt àlgid dels tres primers dies fins a la desorientació més absoluta dels darrers dies del mes, evidencien la necessitat d’una autocrítica col·lectiva profunda que hauria de portar, necessàriament, a un canvi d’estratègia. Un canvi que tingui com a objectiu principal la definició d’un projecte de país darrere del qual hi hagi una àmplia majoria social i que, alhora, sigui percebut com a inclusiu pels que no formin part d’aquesta majoria. La necessitat d’aquesta autocrítica i del canvi d’estratègia no ho és només per a una de les parts, sinó per a totes dues. Sempre que es vulgui fer des del convenciment i democràticament, esclar.

El canvi d’estratègia ha de ser construït a partir de dos grans eixos: el social i el polític. I el segon hauria de ser conseqüència del primer, sobretot perquè el procés viscut fins ara ha estat empès i protagonitzat per la societat civil, pel carrer, que ja fa temps que va per davant de la política.

Els grans canvis que s’estan produint en aquest segle XXI, en totes les escales i àmbits, exigeixen una reflexió col·lectiva de gran abast que posi les bases del nou paradigma que necessitem construir. Molt probablement, poc o res del que hem conegut serà útil per al futur. En tot cas, farem bé de qüestionar-ho tot abans de caure en el parany de creure que hi ha coses vàlides des de sempre i per sempre. Un projecte de reflexió i debat participatiu, obert a tothom, com el que va representar el Congrés de Cultura Catalana de fa 40 anys i que va posar les bases del que ha sigut la Catalunya autònoma, es fa necessari, imprescindible i, per tant, urgent.

Només com una de les conclusions d’aquest nou Congrés podrem saber quin estat ens convé i només llavors disposarem, com a societat, com a col·lectivitat, dels elements suficients per prendre la decisió més encertada. Serà llavors quan la política tindrà tot el protagonisme. Els projectes polítics d’uns i altres tindran més o menys suport en la mesura que s’ajustin a allò que la mateixa societat haurà posat damunt la taula com a objectius i prioritats.

Substituir la confrontació d’identitats nacionals per un projecte de construcció d’un futur col·lectiu inclusiu, millor per a tothom, posarà les raons al davant, per damunt, de les emocions i facilitarà els grans consensos sobre els quals sustentar el projecte de futur, basat més en els objectius de futur compartits que en la història viscuda o narrada.

Tenim pressa. Quan la política troba grans dificultats per donar respostes adequades als reptes col·lectius que tenim plantejats, la societat catalana ha de prendre novament la iniciativa. Els resultats del 21-D ens fan pensar que la política seguirà encallada i atrapada en la mateixa dinàmica d’enfrontament i manca absoluta de diàleg. Probablement, l’única manera de desencallar la situació és que la societat avanci independentment de la política partidista. Al davant tenim un període relativament llarg per fer la feina i esperar, més aviat desitjar, que el mes de maig del 2019, amb eleccions europees i municipals, serveixi per confrontar propostes i suports. Només depèn, novament, de nosaltres, els ciutadans.

Si no hi fem res, si no introduïm unes noves regles de joc, ja sabem quin serà l’escenari que tindrem. Per una banda, l’enduriment de la repressió, l’augment de la desconfiança i del control sobre les institucions catalanes. Per l’altra, plantar cara i mantenir la resposta massiva, pacífica i democràtica, alhora que es treballi per recuperar les institucions autonòmiques i per anar construint la República des de l’exili, primer de forma virtual i després generant un imaginari col·lectiu que la vagi fent present gradualment i que progressivament engrandeixi una visió internacional positiva del procés català. Sense unes noves regles de joc, les eleccions d’aquí 16 mesos només serviran per mesurar novament les forces i per anar cavant un fossat que, finalment, parteixi la societat catalana en dues parts, el pas previ a l’enfrontament.

Contra aquesta estratègia de terra cremada, només hi ha una resposta possible: canviar les regles del joc, prendre la iniciativa i, si cal i com a conseqüència, dotar-nos de noves eines de participació i representació política. Seria una autèntica revolució, la subversió de l’ordre establert, i potser ho hauríem aconseguit de manera pacífica, massiva i democràtica, una primera mostra que les revolucions del segle XXI no tenen per què repetir els models revolucionaris històrics.

Eudald Carbonell, Alícia Casals, Joan Contijoch, Pere Oriol Costa, Víctor Cucurull, Virgili Delgado, Rosa Maria Dumenjó, Dolors Feliu, Josep Lluís Fernàndez, Josep Ferrer, Joan Guarch, Mireia Juanola, Jordi Manyà, Jaume Marfany, Pere Pugès, Rosa Maria Quintana, Joan Carles Roca, Anna Salvans, Miquel Strubell, Josep Viana i Enric de Vilalta, membres d’Exigents.cat.